dissabte, 17 d’octubre del 2015

Adrià Targa: "Guanyar un premi no vol dir res en el món de la poesia"

Hi ha converses que es couen de mica en mica i es condimenten amb versos que ha publicat l'autor en tres llibres. D'aquesta manera vaig fer aquesta entrevista a Adrià Targa, penjada al web de la revista fetaTarragona. Aquí en trobareu alguns fragments:

Créixer poeta
Diries que va ser un d’aquells nens que aviat llegeixen llibres grans, potser llepant-se el ditet i tot per passar unes pàgines que recordarà per sempre. “Sí, si sortia en un test que em van fer quan era petit. Ja et dic, només tinc memòria. Potser hauria d’haver estudiat  dret,  o  alguna  cosa  així.”,  et diu més endavant. Però és que resulta que el primer que et confessa quan quedeu per fer-li una entrevista amb l’excusa de la sortida del seu tercer poemari, és que sempre ha estat més d’escriure que de llegir. Penses: doncs si que li han fet profit, els llibres que ha tingut la deferència de repassar, entre pensar-se  un  vers  i  escriure’n  un  altre,  aquest  entusiasta  dels  clàssics. Ovidi  Nasó, Catul,  Jacint  Verdaguer,  Rosselló-Pòrcel, Ferrater  en  pòsters  penjats  a  les  parets invisibles d’una veu poètica que els fa un eco tangible. 

[...]

-Al llarg de la teva obra has anat teixint un recorregut per cites i noms d’autors clàssics i d’altres clàssics que tenim més pròxims, Ferrater, Rosselló-Pòrcel. Es pot dir que existiria la teva poesia, si no els haguessis llegit?

Malauradament crec que si que existiria, perquè jo –queda lleig de dir-ho- sempre he estat més d’escriure que de llegir. En cert sentit, la referència és una excusa, encara que, evidentment, els he llegit molt i m’importen. No he estat d’aquells nens que dius, ostres, estan llegint tot el dia. M’agrada molt llegir, evidentment, hi inverteixo les hores, però el meu impuls ha estat, sobretot en la poesia, d’expressar-me…

-Així va ser primer l’impuls d’escriure i després creure que necessitaves formar-te?

Va ser bastant en paral·lel, i també, evidentment, la qualitat del que anava dient, si és que ha arribat a tenir alguna qualitat, ha millorat molt a mesura que llegia els poetes, i una cosa important és que quan els llegia els llegia com si escrigués jo. Vaig veure l’altre dia una cita en italià que no sé a qui estava atribuida però deia: “els llibres s’han de llegir amb la mateixa cura amb què han estat escrits.”

-I a la teva família hi ha algú que escrigui, molt lector…?

Sí, a casa llegeixen, però no poesia. El primer llibre que em va arribar a les mans  va ser perquè me’l van regalar, perquè el vaig demanar per l’aniversari segurament. Els primers llibres de la meva biblioteca van ser aquests, l’Atlàntida de Verdaguer, tot i que me’l vaig rellegir fa un parell d’anys i ja no era el mateix; uns poemes de Kavafis, unes poesies de Goethe que fa molt de temps que les tinc… són les petites joies personals que tinc, però tampoc és gaire cosa. Vaig fer una mica el meu refugi de llibres a casa…

“Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador, i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor. “[1]

-“La forma ho és tot i, a la vegada, no és res”, dius. No hi ha vida, doncs, més enllà de la fràgil perfecció d’una bona forma?

Tot, per això és tot i és res. Resumim-ho, perquè és un tema etern, tampoc no ho tancarem ara…: la gent acostuma a relacionar forma amb artifici, i no tenen res a veure. Altra cosa és que sovint els defensors  de la forma ho siguin també de l’artifici, però no és sempre així: hi ha poetes formalistes que no són gens artificiosos, i a l’inversa. Si diem que forma és artifici estem cometent un error, perquè tot poema té forma. Per mi el més important és que l’artifici que l’envolta i el missatge no siguin divisibles de cap manera.

[...] 

-Llegeixes altres autors actuals?
Sí que en llegeixo. Pocs, però els que llegeixo els llegeixo bé.

-Perquè penses que són boníssims?

Penso que estan molt bé. Passa que a vegades els conec, no? Et podria donar alguns noms, de poetes que estan escrivint ara i ho fan amb una sèrie de condicions: que no són intrusos, que fan poesia perquè n’han de fer… poden ser biòlegs, eh, poden ser el que vulguis… però com a poetes són honestos.

-Que no fan poesia amb material que podria ser per a prosa…
Que no abusen de la bona fe del lector de poesia que a vegades, malauradament, no està prou instruit. Aquí em poso heavi però a vegades reclames els teus drets. Tampoc sóc ningú per dir qui és poeta i qui no, però a vegades sí que es veu que hi ha un cert intrusisme.

-Per què?

Perquè té un prestigi això de ser poeta i això fa dubtar sempre… quan veus les prestatgeries plenes de llibres de poemes, penses, òstres, potser jo sóc un d’aquests intrusos, que si ve una tercera persona dirà “què és aquesta merda? aquest tio què es pensa?”.

-Hi ha molta gent que escriu poesia i que li han publicat.
Sí, publicar, per començar, sempre ho he dit, que no vol dir res, guanyar un premi tampoc no vol dir res en el món de la poesia, però res vol dir zero, eh?

[...]

[1] Fragment del Desè cant de L'Atlàntida.

divendres, 4 de setembre del 2015

El nen de la guerra


T’aguanto un moment la mirada
a través de la pantalla
i quedem en silenci i és un silenci de tots.
T’estalvies el crit contingut en la imatge
i un segon foreda el temps que separa 
l’aquí i el lluny.
Fan aigües els canals de comunicació
i encara sura, qui sap com, buscant brutícia
una antena per a cada malparit del món.
Quan ja localitzen terra
per treure-te-la de sota els peus, de nou,
ens troben immergits en l’instant
en què t’abraço en un mar d’enlloc.
 

diumenge, 9 d’agost del 2015

La teva platja

Envoltada d'una aigua 
de pell compacta
com un mar oliós,
és tal com era jo dins del cos:

una barqueta pintada
en un oceà quiet,
fins que em vaig llançar
de cap per venir a ser-te
un tros de platja

(la distància,
la d'unes quantes braçades
fora del ventre).


https://s3-us-west-1.amazonaws.com/ov-file-archive/piece/58/8/703058.0.belly.jpg

dimecres, 20 de maig del 2015

La ciutat a través d'una ruta literària

Publicat a la revista Viu Tarragona del mes de maig


Seria interessant saber quants lectors de la revista Viu Tarragona participen en qualsevol activitat literària (relacionada amb poesia, narrativa, teatre i els seus autors) de les que s’organitzen a la mateixa ciutat. Confiant en la transversalitat d’aquesta publicació, podem creure que n’hi ha que fan un cop d’ull a un article com aquest perquè tenen un mínim d’interès en el llibre o algun dels protagonistes que hi apareixen. Però no podem negar que, sovint, els que parlem sobre literatura o organitzem qualsevol activitat relacionada, voldríem anar més enllà dels quatre apassionats de les lletres, perquè estem convençuts dels beneficis del consum literari, i també perquè creiem que el “producte” al qual fem referència transcendeix les seves parets de lletres per acabar sent un clar representant del lloc i de l’època en què ha estat elaborat. 


Les rutes literàries estableixen i senyalen en un mapa la vinculació de l’autor amb el poble en un viacrucis que també servirà per fer participar de la literatura en directe els que hi van. A partir d’un potencial cultural que s’ha fet evident, es va elaborar la ruta literària Magí Sunyer, professor de la URV en actiu i escriptor que ha publicat poesia, novel·la i assaig. Marina Gea Peris, Sandra Martínez Navarro i Oriol Teixell Puig, que han cursat un màster d’especialitat en llengua i literatura catalanes a la Universitat de València, han tirat endavant aquest projecte dirigit, en principi, a l’alumnat de primer de batxillerat i que pretén donar a conèixer l’obra poètica d’un autor viu amb el qual podrien interactuar, encara que no es trobi en el cànon literari. En la proposta d’activitats que presenta el dossier de presentació de la ruta, al web rutamagisunyer.wordpress.com, hi ha propostes de cara a enfortir la intervenció a classe de tots els alumnes i l’oralitat, a més de fer-los treballar en comú el gènere poètic. 

El treball d’aquests alumnes també reivindica la proximitat a l’hora de presentar autors de referència a les aules. Els tres joves semblen haver palpat un menysteniment cap als escriptors locals, una definició, la de “local”, que si ve a dir que l’abast del coneixement sobre la seva obra és reduit, no delimita pas la seva qualitat. Les rutes que s’organitzen arreu dels Països Catalans, que també poden arribar a ser un atractiu turístic per a pobles i ciutats, estan detallades al web Espais Escrits, on també hi ha les nombroses que el mateix Magí Sunyer ha elaborat per Tarragona, dels escriptors Pin i Soler, Maria Aurèlia Capmany, Artur Bladé, Josep Anton Baixeras i Olga Xirinacs, com detalla Xavier Filella en un article titulat “Geografies literàries”, publicat a Reusdigital.cat. Ara la ruta Magí Sunyer s’hi afegeix i pot ser una manera de contactar directament amb un autor de referència i entendre com viu la ciutat.

divendres, 17 d’abril del 2015

Coneixes la Montse Farrés


"Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba". Així de senzill. O aparentment. Coneixes la reusenca Montse Farrés i de seguida hi aniries a fer un cafè per parlar de qualsevol cosa. Et diu que escriu poesia. O que és poeta -ara no ho sé. Abans de començar, n'ha llegit molta. Els versos són companys de nits per anar desgranant el viure, i ara li serveixen de carta de presentació. S’entusiasma amb les paraules que esbossa en llibretes pròpies i les trobades en llibres als brocanters. Organitza festivals poètics, promociona altres autors més introvertits.


Al pròleg de Mentre la llum declina, el segon poemari de Farrés, Manuel Rivera Moral ens parla de la poesia de l’experiència per encarar-la a aquellla que ens transmet la veritable fantasia del poeta. L’autora ens fa empassar el seu llibre amb la convicció que, encara que en el fons escriure poemes només sigui un joc entre les paraules, l’espontanietat i alguna cosa més profunda, el que ens estan explicant és una mica nou i, alhora, atemporal; personal i, a la vegada, universal. D’això en sabia la Montserrat Abelló, encara que aquesta ens els donés sempre pulits, com si fos molt clar el que n’hem d’extreure, malgrat la complexitat. Els més colpidors de Farrés també són els més despullats. I no necessàriament els més breus, sinó aquells per als quals no són necessaris ni els adjectius ni els complements circumstancials. No ens cal saber res més del “tu” de qui parla: 


“Del tapís de les ones,

una, se n’ha endut

la brevetat d’un vers

escrit a la sorra.

El teu nom el sap,

la mar sencera.”


Tanques el llibre i saps que podria contenir més poemes. No saps quan va decidir que ja era hora d’acabar, que s’havia acabat aquesta nit, però notes que amb el primer poemari, Converses amb ningú, també publicat el 2014, i fruit d’aquesta productivitat noctuna, hi ha una continuitat en això inacabable de descobrir-se a una mateixa. Desitges que l’autora mantingui l’equilibri en aquest moment (“Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba”); que no caigui ni del costat on es fan poemes automàtics, ni del d’on els versos són refets fins a l’infinit. Saps que té molts números per mantenir-se ferma, tot i la seva sensibilitat. També voldries que l’edició acurada, tan necessària per a la credibilitat dels llibres, sempre l’acompanyi. Que pugui traspassar unes fronteres comarcals absurdes de posar en un país com el nostre, i que la coneguin d’altres que parlen sobre poesia i els que n’escriuen.


dissabte, 21 de març del 2015

Línia de vida

Tens una via oberta al davant
i hi ha els d'abans, els d'ara
i els de demà
com una línia de vida
partida en tres segments.
Se sent soroll d'obres
i aviat es dibuixa la façana
per a la vista infantil d'una casa
(dues ratlles alçades
i una altra per a la teulada).
Algun determinat moment
creus que podràs tornar-hi
si a fora t'han escantellat massa.


dijous, 26 de febrer del 2015

Tarragona fúcsia (història fictícia d'una nit de focs)

Si dic que divendres ja eren les 10 de la nit, quan sortia del Serrallo, la majoria de lectors es posaran les mans al cap. No s’hi pot anar tan tard, a buscar lloc per veure els focs, i menys el dia fort. Com a cronista ara crec que vaig tenir sort de trobar el company de carrera a qui a partir d’ara anomenarem Ernest, per no deixar-lo tan en evidència, encara que els del gremi de seguida l’hauran clissat. Em penso que no devia tardar ni mig minut de conversa a dir-me per què no era la seva parella, aquella nit “màgica”, que hi hauria menjar i beure, que veuríem les estrelles. Per pura xafarderia, em vaig deixar donar copets a l’espatlla, estirar el braç i presentar-me a tothom. Una dotzena d’exemplars madurs (sense contar-lo a ell) d’aquesta professió convidats pel Col·legi de Periodistes amb les respectives parelles:
- Què, xaval, com ho teniu per allà?
- Buff ni te cuento. Bé, ara estic bé, des que va marxar aquella.
I de seguida vam anar per feina, prenent posicions als nostres llocs:
- Doncs l’altre dia vaig passar pel Diari  i no t’hi vaig veure – em va fer la del costat, mirant l’hora.
- Ah, devia haver sortit...


http://regalimsdecolors.blogspot.com.es/2013_06_02_archive.html

Ningú patia perquè els focs els agafessin menjant, en realitat. La fideuà ja es pot tornar resseca, que amb una mica d’allioli... i així vam anar buidant els plats de plàstic, en bancs de dos en dos, fins que els focs multicolors van deixar de reflectir-se a la calva del cuiner. Abans d’acabar-nos les mandonguilles amb sèpia, vam fer el primer intent de salpar per arribar a la platja del Miracle, però de seguida vam veure que no era de broma el vent que ens ho havia fet descartar d’entrada. Durant aquest curt tambaleig pel port olorós, l’Ernest encara va tenir temps de fer-nos sortir a unes quantes fotos de rigor davant dels esclats de llum fúcsia. Ja no em vaig poder treure del cap en tota l’estona que allò era com haver pujat en una atracció de la fira de Salou abans que arribés Port Aventura, com si ens haguessin donat descomptes per descobrir-hi la màgia del Kitsch. 


Amb ànim de documentalista, la senyora d’en tal, que finalment havia decidit comunicar-se només amb els periodistes mascle de la nostra taula, va treure la càmera comprada fa deu anys: un dels meus companys d’ofici havia fet diversos passos en fals darrere de la seva nòvia fins que havia aconseguit treure-la a ballar. Les ulleres d’ell, noves de trinca, lluïen sobre el pòmul jove d’ella. Només llavors vaig començar a notar la petita música que sortia d’algun lloc de la barca. El meu avi els hauria dit alguna cosa sobre el Fred Astaire i la Ginger Rogers mentre, al cel, cremava la darrera artilleria multicolor com si s’hagués acabat el temps abans d’hora. Jo menjava coca i xocolata sota l’esclat de la Lluna mentre l’Ernest ja s’escrivia missatges amb una altra.

dimarts, 27 de gener del 2015

Dona, amb tot d'altres condicions

A Dory Sontheimer, que mira de reconstruir la història de la seva família, víctima de l'holocaust


Dona, amb tot d’altres condicions
igualment punxants, indaga
en la seva història
a través de cartes del passat.
S’obre la tapa d’on es grillaven
els noms desmembrats
i surten sencers serpentejant:
a la vista encara el dubte de les intencions.

Dona d’un lloc concret,

com totes, condicionada pel moment
que va ser donada a llum
per primera vegada,

troba el llegat d'una memòria fosca.

Dona que s’ha fet aquí,
d’una raça com totes,
avui encara sense sentit
si es posa a la gàbia d’un mapa,
es descobreix arrelada al cor de la negra Europa.

Ella, a la teranyina
del continent destruït per ell mateix
encara ara des d’aquella vegada,
troba els fils per al nou teixit
d’una existència pròpia.





diumenge, 4 de gener del 2015

Pel·lícula muda

La xifra s’enfila fins als tres centenars
i pico, i la pel•lícula dels qui s’han dit
víctimes, s’estrena en cinema
d’una sola sessió.
A la retina s’hi queden els números:
buits de rostres, ja se n’hi apleguen
fins a un milió.
Els trossets de vida enduts pel vent
s’escapen en forma indefinida,
fins que, un a un,
tornen a sumar-se en la paraula
que fa emmudir les imatges.