dilluns, 16 de desembre del 2013

Empassa mentida


Veu el més lleig que fem la gent
i en cada pou enllardat de negre 
sent la pudor de la mentida 
que un es diu a sí mateix,
fins al final, en darrer terme, 
emmerdant la profunditat:

és ben fonda, quan t’embolica
i et llença en cru cap avall;
et tapa els porus de sortida,
t’enganxa a una membrana dura, 
els pulmons se’t fan com esponges 
d’aigua bruta. Transpires culpa 
en els marrons de cada plor.

Vas escopint cap a la sang
(més que una herència rebutjada)
que et va a les extremitats,
renegant de tu a cada riba, 
dessalant, per fi, tota llàgrima 
que t'encomani humanitat.


dilluns, 2 de desembre del 2013

Teatre a la golfa. ‘Moleskine’, de Jordi Cervera, amb Violant Llopis

No hem vingut pas enganyats, aquí. Som deu o dotze. Una quinzena, ara que n’han arribat tres més d’imprevist. Seiem en cadires baixes, velles i fins i tot una mica polsoses. Ens esperem a la llum d’unes quantes espelmes que a l’entrar he estat apunt d’apagar amb la sabata, gairebé a fosques. Un ambient de ouija, acabat d’amenitzar per una nina antiga perduda també damunt d’una cadira, al nostre davant, tancant el cercle. Estem preparats. Ella ja entra. 

Violant Llopis, des d’una menudesa poderosa, ens atrapa sense gaires més artificis. Ens ho empassem tot quan se’ns acosta i després encara hi pensem. En el posat de bona estudiant, en les vambes... eren vermelles o verdes? en els seus ulls. Però, sobretot, quan amb els braços estesos diu allò, allò que deu ser una pensada de Jordi Cervera, el director d’aquesta peça de microteatre, o de la mateixa actriu, la seva manera de fer renéixer aquell mort que invocava Ferran Madico en una altra creació. És des d’aquest punt dels braços en alt, que ens capta del tot l’atenció. I m’ho he cregut, i no m’ha sorprès que el seu pare li hagi dit el que li ha dit, i que ella ho hagi anotat tot en una llibreta Moleskine tacada.

Golfa de cal Fortuny, al Pla de Santa Maria (foto: Violant Llopis)

Teatre en petites i intenses dosis

Passats uns vint minuts de la fosa en negre que sembla inherent a la golfa de cal Fortuny, al centre del Pla de Santa Maria, ja ens podem aixecar, amb el regust de la brevetat quan és intensa. No s’obren els llums, però fa un parell de segons que la protagonista ha tancat la porta darrera seu. Quan ens n’adonem, ens agafa pressa per sortir d’aquest lloc d’on abans, a partir de les fotografies promocionals, ja en prevèiem la negror. Ha estat un quart d’hora de teatre, més o menys, un format que va molt bé per als qui en tenen prou amb un tast o tenen pressa. Si s’ha fet curt, podrem repetir en un altre bolo: a les mans de Violant Llopis, el text sobre aquesta noia perduda entre la mort i l’amor segur que esclata de manera diferent en cada cau fosc.