Empassa mentida

Veu el més lleig que fem la gent

i en cada pou enllardat de negre 

sent la pudor de la mentida 

que un es diu a sí mateix,

fins al final, en darrer terme, 

emmerdant la profunditat:

és ben fonda, quan t’embolica

i et llença en cru cap avall;

et tapa els porus de sortida,

t’enganxa a una membrana dura, 

els pulmons se’t fan com esponges 

d’aigua bruta. Transpires culpa 

en els marrons de cada plor.

Vas escopint cap a la sang

(més que una herència rebutjada)

que et va a les extremitats,

renegant de tu a cada riba, 

dessalant, per fi, tota llàgrima 

que t'encomani humanitat.

Teatre a la golfa. ‘Moleskine’, de Jordi Cervera, amb Violant Llopis

No hem vingut pas enganyats, aquí. Som deu o dotze. Una quinzena, ara que n’han arribat tres més d’imprevist. Seiem en cadires baixes, velles i fins i tot una mica polsoses. Ens esperem a la llum d’unes quantes espelmes que a l’entrar he estat apunt d’apagar amb la sabata, gairebé a fosques. Un ambient de ouija, acabat d’amenitzar per una nina antiga perduda també damunt d’una cadira, al nostre davant, tancant el cercle. Estem preparats. Ella ja entra. 

Violant Llopis, des d’una menudesa poderosa, ens atrapa sense gaires més artificis. Ens ho empassem tot quan se’ns acosta i després encara hi pensem. En el posat de bona estudiant, en les vambes... eren vermelles o verdes? en els seus ulls. Però, sobretot, quan amb els braços estesos diu allò, allò que deu ser una pensada de Jordi Cervera, el director d’aquesta peça de microteatre, o de la mateixa actriu, la seva manera de fer renéixer aquell mort que invocava Ferran Madico en una altra creació. És des d’aquest punt dels braços en alt, que ens capta del tot l’atenció. I m’ho he cregut, i no m’ha sorprès que el seu pare li hagi dit el que li ha dit, i que ella ho hagi anotat tot en una llibreta Moleskine tacada.

Golfa de cal Fortuny, al Pla de Santa Maria (foto: Violant Llopis)

Teatre en petites i intenses dosis

Passats uns vint minuts de la fosa en negre que sembla inherent a la golfa de cal Fortuny, al centre del Pla de Santa Maria, ja ens podem aixecar, amb el regust de la brevetat quan és intensa. No s’obren els llums, però fa un parell de segons que la protagonista ha tancat la porta darrera seu. Quan ens n’adonem, ens agafa pressa per sortir d’aquest lloc d’on abans, a partir de les fotografies promocionals, ja en prevèiem la negror. Ha estat un quart d’hora de teatre, més o menys, un format que va molt bé per als qui en tenen prou amb un tast o tenen pressa. Si s’ha fet curt, podrem repetir en un altre bolo: a les mans de Violant Llopis, el text sobre aquesta noia perduda entre la mort i l’amor segur que esclata de manera diferent en cada cau fosc.

Espriu! (malgrat el seu propi nom)

A la sortida del Teatre Principal de Valls una parella sentencia que Salvador Espriu els deprimeix. No sé si la descripció que fan del seu propi estat d’ànim després d’assistir a la lectura dramatitzada és totalment honrada, però el que està clar és que aquesta obra passa més bé als qui porten força versos i altres línies de l'autor llegits de casa unes quantes vegades. Sinó, imagino que des del pati de butaques el que diuen els quatre de l’escenari pot sonar com un seguit de sentències evocadores amb nexes en comú, que esclaten amb els poemes més coneguts, aquells que apel·len més directament al lector o a l’oient. És clar que tot dependrà de l’oïda de cadascú, però el públic iniciat és el que podrà lligar caps, situar els versos, els fragments de teatre i les paraules de l’autor d’Arenys de Mar en un llibre i en un moment determinat de la seva trajectòria, gaudir del tot de la manera de dir-los que tenen els actors. Tothom podrà endevinar, però, el context en què van ser elaborats, gràcies també a una ambientació efectiva que ho indica amb naturalitat.

Intèrprets d'Espriu!

És veritat que potser n’hi hauria hagut prou amb aprofitar l’embranzida de l’Any Espriu per assegurar-se un mínim de ressò i d’èxit, per això el que és difícil és fer-ho creïble, que el públic s’ho empassi de gust, veient que la companyia La Perla 29 d’Oriol Broggi, que també és a l’escenari amb Clara Segura, Màrcia Cisteró i Marc Serra a la guitarra, s'ha passejat pels textos i el que li podia córrer pel pensament al de Sinera, arribant a una manera apropiada de dir-ho avui, en cinquanta minuts. Els actors sostenen els papers del guió com a elements imprescindibles del vestuari: “tot l’espectacle parteix d’aquí”, i sobretot amb aquells poemes més altius d’aquesta tria alcen la vista i potser hi ha algú del públic que repeteix les últimes paraules del vers que acaben de dir. Alguns també veuran que en l’exclamació d’”Espriu!” hi ha la reivindicació de l’obra de l’autor malgrat un nom propi que l’acapara sempre i a tot arreu, pagant el dolç peatge de la condescendència per ser un dels grans. Tant de bo es fes una mica més fàcil sentir també la veu dels qui queden a l'ombra del focus.

 

Blocs literaris d’aquí

Article publicat a la revista Viu Tarragona del novembre de 2013.

Avui que, per a molts mitjans, publicar sobre paper és un luxe inassequible i que les editorials, encara que els costi, també comencen a trobar alternatives al paper, periodistes i escriptors de tot tipus també fan servir internet per donar sortida als seus textos o perquè tinguin més repercussió. Potser mai abans havia estat tan fàcil que un escrit (sigui quina sigui la seva temàtica i sovint sense passar cap control de qualitat) tingués unes possibilitats semblants de difusió. Per això, gent que escriu relat curt i poesia i d’altres que fan crítica i ressenya literària i cultural, ha trobat en la xarxa en general i en els blocs en concret un espai on publicar sense passar pel tràmit de les editorials o dels mitjans de comunicació convencionals. Al Camp de Tarragona podem trobar diversos exemples de blocaires que s’entretenen parlant sobre literatura i sobre cultura en general. Amb el risc de deixar-me’n algun d’interessant, aquesta vol ser una tria de blocs de proximitat amb alt contingut literari que es mantenen actius.

Potser és just anomenar en primer lloc el bloc Tens un racó dalt del món, d’en Jesús Maria Tibau, de Cornudella de Montsant, escriptor de contes i activista cultural. Segurament és un dels pioners a organitzar concursos de tota mena a través d’un portal literari i és un exemple de perseverança a l’hora de fer difusió de la literatura i de les novetats del sector.

Des de Tarragona mateix, l’escriptora Olga Xirinacs administra un bloc en el qual sovint hi expressa experiències personals o qüestions d’actualitat de manera literària, acompanyades de fotografies, collages i referències a la pintura i a la música. A la mateixa ciutat, Rosa Comes, gestora cultural i poeta, manté el bloc Evito el verb, on s’hi poden trobar articles i altres treballs de l’autora que vinculen la difusió i la gestió de la cultura amb les noves tecnologies, remarcant la seva funció social. La també tarragonina Teresa Duch, que s’ha especialitzat en l’escriptura de contes, va obrir el bloc Salsa-ficció, on penja relats sovint elaborats a partir de la vivència personal o aliena.

Des de Reus, Ester Alberich parla sobre el seu dia a dia en posts que es converteixen en relats breus a La batalla quotidiana. De Valls són els blocs L’habitació dela memòria, de Joan Guasch, amb poemes i altres textos poètics; Col·lecció demoments, de Carme Rosanas, amb mostres dels seus versos i pintures i Terra de núvols, amb Haikus i Tankes de Joan Josep Miracle. Des del Pla jo mateixa administro La mullena, on s’hi pot trobar crítica literària i cultural, a més de poesia.

Si aquesta llista ha quedat curta, es pot fer una repassada als que s’han adherit al web Blocs de lletres, per a trobar el que més vingui de gust a cadascú i mantenir-se a l’aguait d’aquella activitat cultural que sovint troba la millor manera de difondre’s a través de la Xarxa.

Un vídeo de fa uns quants anys però encara força vigent, sobre els blogs literaris de llavors, que van donar forma a un llibre:

Entre la sucre i el fel: "La murga", de Montserrat Costas

Montserrat Costas

Com s’és una murga en japonès? Segurament el pèl a la sopa que Montserrat Costas (Capellades, 1976) delata en el seu nou poemari és tan molest en aquest país com al Japó. O no. És curiós pensar que, si bé aquí la majoria només sabrem llegir una meitat de La murga, un poemari bilingüe en català i japonès, seran molts més els japonesos que només en podran llegir una part. L’enigma del llenguatge es desplegarà durant tota l’obra, per molt fix que ens el mirem, com si s’hagués xifrat per fer la punyeta. De fet, va d’això el llibre. 

L’autora assegura que en Ko Tazawa, “el traductor per excel·lència del català al japonès” a qui van donar una Creu de Sant Jordi l’any 2003, “no havia suat tant des que va traduir Tirant lo Blanc”. La jove editorial Lapislàtzuli és la que va tenir la idea d’oferir aquesta obra en les dues llengües per donar-li un valor afegit. “A mi no se m’hauria acudit mai, però ho vaig trobar tan marciano, que hi vaig accedir”. Costas coneixia Ko Tazawa de la seva feina a Ara llibres, quan, com a editora, li va encarregar la traducció d’obres de Yukio Mishima al català, com El temple del pavelló daurat. Una de les poques fotografies que l’autora va fer en un viatge en solitari al Japó, el 2009, va ser davant d’aquest pavelló. El que s’enduria no tenia gaire a veure amb el turisme, sinó més aviat amb l’aventura i amb el fet de conèixer altres maneres de prendre’s la vida: “Al Japó la frontera entre adults i nens és molt difusa, fins a un punt exacerbat. Em va impactar el dia que em van portar a uns grans magatzems i vaig veure tot d’adults amb corbata i trajo totalment absorbits per les consoles, amb unes ulleres de pam d’haver estat jugant tota la nit i els seus fills que els estiraven per marxar. En canvi, als nens se’ls imposa una disciplina molt fèrria”: “Asfixiant la bellesa / ara i aquí / tota i ara [...]”[1]

 

A la poeta, aquella estada li va servir per desfer-se de la càrrega transcendental dels versos, tant en la forma com en el fons: “prèviament tenia la idea d’un Japó dual, en el qual hi cabien les coses conservadores i les modernes i trencadores. El que no imaginava és que cada individu tenia en sí aquella dualitat, i no passava res. Això em va xocar i vaig tornar més relaxada. A vegades estàs encotillat, no trenques els esquemes perquè tampoc te’ls vols trencar a tu mateix. A partir de llavors vaig assumir que benvinguda sigui la raresa vingui d’on vingui”. Per posar un altre exemple de lloc que li va ser transcendental, Costas parla de Portugal, que li va servir per conèixer Pessoa, un altre tipus d’aprenentatge, explícit en una part del poemari: “[...] I know not what tomorrow will bring /  la miopia d’ahir / la lucidesa de demà”.[2]

A La Murga, Montse Costas també hi ha volgut deixar una mostra de la translació d’altres arts en poesia, com ara la música. Per qui no sàpiga res del grup Stereo Total, és suficient una cerca ràpida al Youtube per reconèixer-hi una sèrie de signes com aquests, representant la lliure expressió, que per a alguns és també una murga, en punk electrònic:

“ _ x

 _ +

 _ /

_ * “[3]

Quan va tenir acabat el llibre, que ja és el quart, l’autora va creure que ja era hora de demanar-li a Màrius Sampere (Barcelona, 1928), el seu “poeta viu preferit”, aquell pròleg que li va prometre fa molt de temps, quan ella anava amb un grup de poetes del festival Còdols de Cerdanyola. Ha tardat deu anys, “un temps durant el qual passen moltes coses i la gent canvia molt”, a escriure aquesta obra. Sampere ha deixat escrit que La murga és un poemari implacable, a la fi, malgrat la dolcesa i la ingenuïtat que traspuen els poemes. Una dualitat que, ben mirat, és la que Montse Costas també va descobrir al Japó. L’any que ve potser hi tornarà a anar per presentar-hi el llibre, però creu que no serà fàcil, ja que allà, encara que existeixin poetes com Toshiko Hirata, es porta la mètrica clàssica. En la majoria de festivals no s’accepta res que no siguin haikus o tankes, ignorant, si és que es pot, el posat de “Hello Kitty” davant del mirall: “sucre sucre sucre / sucre sucre sucre / sucre fel sucre / sucre sucre sucre”.[4]

---

[1] Del poema “Cibersíndrome de Stendhal”

[2] Del poema “Revelació”

[3] Del poema “Musique Automatique (a la manera de Stereo Total)”

[4] Del “Poema kawaii”

Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes

La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un final, Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.

 

El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.

 

De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.