De forjat fràgil

Al forjat d'un context que s'ha fet de ferro, faig la troballa fràgil de la força dels pobles.

Jordi Pere Cerdà. Sentit de la germinació

Començo a escriure sobre la poesia de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, el poeta de Sallagosa, havent-ne llegit l'obra poètica completa que l’editorial Barcino va publicar l’any 66. Ho faig amb l’excusa de la seva mort, aquest 2011, i sobretot de la recomanació d’algú que li va conèixer uns quants poemes quan estudiava i encara en recorda algun vers memorable. Sense temps de pair els significats d’una obra cuita amb el temps, en replego, sobretot, el que em permet veure casa seva a través del seu amor per la natura i el poble que el va veure créixer. L’honestedat a l’hora de transmetre aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

La voluntat d’autenticitat d’aquest poeta nascut el 1920 a l’Alta Cerdanya es plasma ja en la tria d’un vocabulari que es troba entre un català del Principat que a vegades sent llunyà i paraules en les quals alguns hi van voler veure gal•licismes i també castellanismes. En tot cas, ell opta per la llengua que considera més pròpia, deixant de banda el complex que ha afectat molts escriptors nord-pirinencs a l’hora d’utilitzar el dialecte. Això que pot resultar més o menys interessant pels lingüistes, també fa cap al solatge més dens de la poesia de Cerdà. El que escriu solidifica a base de confiança en la fertilitat d’un entorn -el territori físic i la gent- que considera que li ho ha donat tot.

A La guatlla i la garba, amb poemes escrits entre el 1948 i el 1950, Cayrol ja inicia una travessia en la qual les paraules sempre han de ser evocadores. L’important serà, a partir de llavors, la manera en què el porten a resoldre l’enigma del paisatge: de la germinació, de l’anar fent, i de la desaparició i el canvi. L’observació s’afina, poemari a poemari, i des del primer, molts poemes podrien portar el nom i el cognom d’algú o fan referència a llocs ben localitzables: “Les rutotes de Cerdanya, / de fils roigs i de fils blancs, / fan un filbast de ribanys / al clotat de les muntanyes, / i no les traspassen mai.”. Però més endavant, i sobretot al Dietari de l’alba (1956-60), l’esforç descriptiu se centra en l’emoció i en la intimitat de la relació amorosa i del vincle familiar, deixant de banda la rima i altres artificis: a voluntat del poema. Llavors Cerdà esdevé més universal que mai, a través de la intensitat: “la sang/ que recorre el teu cos/ pel melic presoner/ torna encara a la mata/ quatre segons:/ fill i mare/ andrògins./ Ets tu,/ i ets jo,/ com si d’allà del temps/ jo m’assistís a néixer.” El resultat de l’exercici poètic, amb el domini d’una veu condicionada pel moment, pel que sap i pel que sent, és la combinació de peces en les quals predomina un lirisme que es descabdella al llarg de múltiples versos, amb altres d’aparença molt més al•legòrica, on sintetitza.

En el trajecte des del món rural, que ens mostra sobretot en els inicis, com a Cerdaneses (1952-53) -“Els mossos del mas de Ronda/ quan baixen a Sallagosa,/ fan repicar les sabates/ com tambors de pabordesses,/ cantant per les cantonades/ per si lluu a la reixada/ la cara d’alguna nena/ de lluertera mirada”-, fins a la sensualitat que es desprèn del Dietari de l’alba, sembla que J. P. Cerdà ha viatjat a la concreció de la llar per explicar altres veritats sobre el seu entorn, però que es fonamenten en el mateix diàleg sobre la vida. El poeta situa la natura al centre del seu treball, i com a conseqüència d’això, també hi situa l’humà; la dona, símbol del desig i la companyia, i també l’home, arribant a parlar sobre un presumpte part masculí que seria una forma de comunió amb la naturalesa, motivat per una necessitat de donar continuïtat a les generacions: “Jo em sento al ventre el part/ anguniós del mascle,/ un borronar de sang/ enrogint l’arç del goig. / Ensems un vast deliqui/ ve a entebeir la terra/ molla de neus passades;” (de La pell del narcís).

L’homenatge que Cayrol fa a la vida als pobles de la Cerdanya a través dels seus poemes, sorgeix de manera espontània, perquè l’ha begut, i aquest coneixement profund el capacita per descriure’n l’interior i també a fer-ho fins a arribar a la vista panoràmica de qui ha pogut mirar-se-la a distància (“Vall fonda, negra i fosca/ Vallcebollera, oh, pobre!”). Més que una imatge de postal, Pere Cerdà aconsegueix una poesia galopant, que li remou la terra i es converteix en una escena en la qual tot es mou, encara. Quan parla d’elements que no semblen propis de l’ambient rural, també ho fa de manera que esdevenen fruit d’allò que ha succeït de la manera més natural, terrenal i humana: “El pa s’acaba, el vi va car./ La puta arrengla els caps d’orèndol/ en els fils elèctrics dels bars./” (de Dietari de l’Alba).

 A Un bosc sense armes (1952-64), que Jordi Pere Cerdà dedica a Pere Verdaguer, coneixedor de tot el que envolta el poeta de Sallagosa i autor de l’estudi introductori de l’obra completa del 66, s’hi troba una culminació del record: valora com ha crescut aquell entorn sota els efectes de la guerra i la postguerra, de la paraula de pensadors a l’exili com Machado, de la reflexió existencial, de la frontera entre el nord i el sud: “No sé quina Corea em passa per l’esperit,/ nord-sud,/ un nom per autoruta,/ i el devessall absurd de les tribus antàrtiques,/ el cotxe en la petjada d’antigues invasions,/ quatre setmanes en els voramars d’antics sorralencs./ Nord-sud./ La història és el mirall/ de la nostra veritat ajustada a la mida;/” (del poema “Entre Sagallosa i Llívia”). La de Cayrol és una Cerdanya entre Catalunya i França que ha encès més d’un poema del seu trajecte. Aquesta imatge d’entre terres resumeix la pertinença que ha trobat per al seu país tensant la corda del lloc, a base de buscar on neix la identitat: ” I tu, país, al cau d’aquest tarter de rocs,/ no ignores que acaba una vida,/ que una altra s’alça com un nou Canigó” (de “Entremig de totes les terres”).

Caço el vol

                                            "Fes un pas, i podràs veure

                                             el que hi ha darrere.

                                             Queda't, i sempre hi haurà 

                                             el mateix davant.

                                             Les vides són totes iguals

                                             si es miren pel final." 

                                                               de Pedregam o pedreria, 2010

Si es miren pel final, són totes iguals,
però, i què hi ha de nou en cada vida
desemmotllada del pas.
Ho dic des d'un punt intermedi qualsevol
de funàmbul al buit sense veure's els peus
carronyaires de la línia que els sosté.
Faig la figura inversa dels qui projecten
els relleus que van i vénen on habito.
Caçadora de papallones sense el cos:

només les ales i aire que sostingui el vol.

                                              "Caço el vol", 2012

Dependència emocional

Les darreres notícies sobre el govern espanyol, disposat a tirar endavant "una llei d'estabilitat pressupostària" que ha de controlar els pressupostos dels qui som al sac de les comunitats autònomes, m'ha fet pensar en un parell de versos d'un poema que vaig escriure el 2008, quan es va parlar tant sobre la "crosta catalanista" d'alguns partits polítics i dels mitjans públics. Allò "d'estimar els meus i fer l'amor als altres" que deia, per a mi resumeix la submissió d'aquest país que som, als braços d'un estat que escanya des de fa tants anys, però al qual ens lliga, en última instància, la dependència emocional que s'ha transmès, amb tota la seva complexitat i lligams familiars, entre generacions. Sinó, ara per què podria ser, que ens costa tant trobar la manera d'acomiadar-nos?

CROSTES DEL POBLE

Qualsevol dia rebenten
les crostes
i ens trobem desbordats
de nosaltres mateixos.
Que si nació,
que si país,
que si amor, que si terra,
que si estimo els meus
i faig l'amor als altres.
La Crosta només és
una muntanya d'excedents fisiològics
o il·lusions persistents
que s'acumulen sobre un poble.

De Pedregam o pedreria, 2010

Murs de contenció

Al llibre Murs de contenció*, de Jordi Julià, XIV Premi  Ramon Comas i Maduell de poesia, hi trobo una referència a paraules de Carles Riba a propòsit de Mn. Cinto Verdaguer: "com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema". Aquests dies, quan no és cap esperit nadalenc, sinó el fer dels sentiments després de la mort d'algú, el que de seguida em porta alguna llàgrima al límit de la pell, entenc més que mai què és la urgència en la recerca de canals d'expressió. Em dic que difícilment mor a dintre res que sigui gran, si ha transpirat en la paraula, o en qualsevol cosa que serveixi per eixugar la pèrdua. 

*mur de contenció: Mur destinat a contenir l'empenta de l'aigua.

Poètica per als ninots

De bon principi, el mateix Jordi Julià ja es presenta com aquell qui podria encarnar el paper protagonista de Poètica per a un ninot i fa tots els ajustaments necessaris perquè estiguem còmodes a la butaca per assistir a la mascarada. Hi trobarem un llarg poema escènic en el qual dialoguen el titella del mateix poeta i un ‘cor’ que, per sort, li fa de contrapunt, adoptant darrere la veu també el pensament d’un públic hipotètic que s’ho mira. Però quan un ja ha vist aquesta obra, n’ha sortit, i va tornant en sí en el trajecte cap a casa, la poètica de Julià esdevé la de tots els ninots que saben què és la por d’asseure’s “davant del teló del propi cor”. Així ho resumeix en les darreres pàgines, transcrivint un fragment de Les elegies de Duino, d’un Rilke intrigat per la veritat dins l’home.

Julià fa una llarga reflexió fluïda i en decasíl•labs sobre el fet d’escriure poesia i sobre aquells que n’escriuen. Va descabdellant la trama que protagonitza el seu personatge a l’aparador d’un entorn que dibuixa massa poc autèntic per a la poesia. Alhora, com en el teatre grec, el ‘cor de veus’, el poble, li va recordant l’indefugible final de l’agosarat que planta cara. En aquest cas, la valentia del poeta és la de ser crític amb els seus companys d’ofici, però ‘el cor’ li dissimula la presumpció, potser també apaivagada per la ja extensa trajectòria de Jordi Julià com a poeta i teòric.

A l’escenari, davant del judici del lector, cerca una autenticitat que prové del trencament amb l’ordre imperant en un món de les lletres que no és més que al•legoria i continuïtat de l’altre. No són necessaris gaires més elements per veure en el llibre de Julià una voluntat purificadora de passions, que prové del mateix estil realista de l’autor, i que, si ret culte a algú, ha de ser als qui també anomena com a referents: Ferrater –sobretot-, Vinyoli, Carner i Machado, i fins i tot Baudelaire, d’una manera que podria ser la de Gabriel Ferrater a ‘In memoriam’: “[...] Vaig descobrir / Les fleurs du mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / (...) La vida / moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu. / Potser el terme millor és l'egoisme (...)”.

El poeta no vol deixar-se res, en el seu recorregut per allò que pot retreure’s al món que l’envolta, i no es tracta només de poesia, és el sistema en el qual viuen els poetes i que és amb allò que, en últim terme, s’encara en aquest llibre. Fins i tot imagina i escriu la resposta crua del lector davant de la seva obra. Després de diversos intents de presentar ‘al cor’ un poema de temàtica amorosa, que esdevé un poema dintre d’un poema i una excusa per debatre sobre el punt de vista que ha d’adoptar l’autor, Julià el deixa entre les línies, com un respir: “Vés a saber què voldria explicar / si em decidís a acabar aquest poema, / o què escriuria un cop m’hi hagués posat. Per ara l’abandono sense títol”. El poema inacabat, juntament amb un epíleg en el qual repassa la seva trajectòria des que era un infant –que podria ser redundant en un altre llibre de poemes- donen credibilitat a la reflexió de qui, hipotèticament, se sent incòmode notant els fils d’un món que s’assembla molt al real.

Poètica per a un ninot és el treball guanyador del premi Decàlia, de les Festes Decennals 2011 de Valls, que ha publicat Cossetània Edicions.

Jordi Pere Cerdà al 'Dietari de l'Alba': la paternitat

Entre els poemes del Dietari de l'Alba, de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, el poeta, narrador i dramaturg de Sallagosa que va morir aquest passat setembre, ensopego amb un poema del qual ja m'havien parlat. Aquí transmet la fascinació del pare que veu néixer el seu fill o filla.

Sense temps de pair els significats d’una obra poètica cuita amb el temps, n'arreplego, sobretot, allò que em deixa veure casa seva a través de l'amor per la natura i el poble de l'Alta Cerdanya on va créixer. L’honradesa a l’hora d'explicar aquest enamorament és el que permet connectar amb Pere Cerdà, perquè les seves paraules succeeixen com allò que neix, creix i un dia mor, d’una manera contínua i cíclica.

Ets nat.
Comences la faula,
granat encara en foc.
Un crit. El teu
estremeix com de sol
amb el teu manifest. Ets nat.
Ets tu. Fulla diferenciada
de milers d'altres fulles
de ta mare, de mi.

Cerquem les semblances

que et plasmaran el dia,

vinguda nostra mort.

Surts lligat a l'entranya

pel color blau. La sang

que recorre el teu cos

pel melic presoner

torna encara a la mata

quatre segons:

fill i mare

andrògins.

Ets tu,

i ets jo,

com si d'allà del temps

jo m'assistís a néixer;

et carrego de tot el que jo no seré,

del feix d'home i d'amant.

Les tisores que et tallen

et fan meu a igualtat. No meu:

tu.

Car ets ja la carena que llisca su'l sorral,

separant-te de terra

endinsant-se en el mar.

Jo quedo amb la flor nocturna del silenci,

ta mare amb el seu buit dolorós sota els flancs

eixamplats pel teu viure,

i la coïssor del pas.

Entres a dins la fred

en el combat dels dies.

Jo et batejo de pare,

que sies.

De Dietari de l'Alba (Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà. Editorial Barcino, 1966)