diumenge, 9 d’octubre de 2011

Mort d’un poeta

Ja farà un parell de setmanes que va morir Salvador Iborra, un poeta i lingüista valencià que vivia a Ciutat Vella. L’assassinat del noi, quan provava de recuperar la bicicleta robada d’un amic sota mateix de casa seva, fa que l’absurd sigui la millor excusa per arribar a aquests versos del mateix Iborra, al llibre Els cossos oblidats (2010):

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços".

I a uns altres, que vaig penjar fa temps al blog i que ara he tornat a recordar:

“De qui va desaparèixer
escapçant tasca
en queda
el contingut de l’envàs.
El dins
dóna la mesura
en què les mancances
perden imprescindibles
en el transbord.
No es pot dir sovint
qui ens falta,
que és massa tangible:
després d’una alenada
queda clar rere el vidre
els que hi som,
i, sobretot,
què hi fem, encara.”

Article de Bru Rovira (diari Ara / 9 d’octubre de 2011)

3 comentaris:

  1. Al món s'hi veu menys. Van fondre una bombeta que no es pot canviar.

    ResponSuprimeix
  2. Recordar els seus versos serà el millor homenatge.

    ResponSuprimeix
  3. PC, començo a pensar que no hi ha res substituïble del tot. Som així, sempre mig plens de buits.

    Segur que sí que ho és, Plovia.

    ResponSuprimeix