Quan es fa difícil trobar temps per llegir –en el sentit més plaent del verb-, que el llibre escollit sigui un encert és especialment gratificant. I un dels millors indicadors de la bona tria, deu ser que la lectura atrapi més del que voldria la son, abans d’anar a dormir. Amb Barbamecs em vaig veure desvetllada, sobretot, pel plaer de la descoberta.
En aquesta primera obra de narrativa de l’ampostí Yannick Garcia, que es va endur el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, s'hi troben vuit relats de llargades semblants, però de temàtiques diverses, i escrits en tercera persona la majoria de vegades, excepte quan el jo és necessari per a la potència i realisme del protagonista. Els personatges es troben en situacions límit que esdevenen rocambolesques, i la seva actitud és la d'aquell qui ha estat esperant el moment clau perquè es produeixi un canvi en les seves vides. Tots ells demostren de quina pasta estan fets quan els toca posar seny, decidir-se, fer un pas endavant: una oportunitat per a Yannick Garcia, fins ara més avesat a la poesia, de construir personatges molt romàntics en ple creixement intern (o maduració), però que, enlloc de posar fi als conflictes, encara emboliquen més la troca.
A Barbamecs és palpable el treball meticulós, vetllant per la coherència interna de cada conte més que per trobar un fil que els uneixi tots. El lligam entre ells sorgeix de manera natural i prové del mateix estil realista que busca la sorpresa i de la lluita interior que tenen en comú els protagonistes dels relats. En molts d’ells hi apareix, en el moment més oportú, allò que trenca amb la narració d’uns fets versemblants, un element més o menys màgic. Sí, aquell fet, poc creible, segurament, que esdevé molt pròxim al “realisme màgic”, quan el lector pot creure's allò que ha esdevingut surrealista però prou lògic, a la fi, dins de la trama: "[...] En Tino va deixar els grills de taronja en un plat, em va acostar el ganivet a la cama (jo gargotejava uns autodefinits i no li feia gaire cas) i m'hi va fer un tall d'un centímetre de llarg per tres mil·límetres de fondària. Val a dir que el que em va sobtar més no va ser la burxada, el dolor en forma d'impulsos nerviosos que se'm van reconcentrar primer a la cuixa i encabat al moll de l'os, sinó la cara buida d'en Tino. [...]" (del relat “Sé com ets”).
Yannick Garcia al programa "L'última troballa" / XTVL)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada