Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicent Andrés Estellés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicent Andrés Estellés. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de gener del 2014

Literatura com a aliment



Article publicat a la revista Viu Tarragona del gener de 2014

Olor de pa al carrer major de Tarragona. Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va créixer com a poeta pensant sovint en la flaire que feia tot quan el seu pare els treia acabats de fer del forn. Reunits un matí de novembre amb un plec de poemes a les mans, pensem que la primera inspiració del poeta de Burjassot ve del pa i  de coses petites i diàries que també alimenten. Seguint un rastre que demostra el seu pas per la ciutat, fem cap a la catedral i altres llocs grandiloqüents que formen part d’una ruta literària organitzada per l’APELLC, l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes: el Pla de la Seu, el Museu Arquitectònic, l’Amfiteatre-Església de Santa Maria del Miracle, ... tractats amb una fascinació semblant a la que sentia per unes engrunes d’aquella matèria comestible de color terrós.

Moment de la Ruta Literària Vicent Andrés Estellés

Un vespre de tardor, diversos grups de persones assagen poemes i altres textos de Salvador Espriu (1913-1985) al Teatre El Magatzem, a la Cooperativa Obrera. Més tard, la veu i la imatge del poeta es projecten en una pantalla durant un acte en el qual entitats de Tarragona vinculades a la cultura representen una part de l’obra del de Sinera. Allò que es troba en els seus orígens, el jardí de la casa on  passava els estius, les llums i les ombres de la infantesa, són a la base del món que Espriu exposa. 

És un poeta viu qui ha dit que la poesia no serveix per a res. De seguida s’entén què explica amb aquest aparent menyspreu MàriusSampere, nascut a Barcelona l’any 28 del segle XX, que ja ha obtingut algun o altre reconeixement públic a la seva trajectòria: no dóna per menjar, la poesia; ni la que es llegeix, ni la que un mateix pot escriure. Però per mantenir viva alguna altra cosa més intangible sabem que és important que aquest any passat hagi estat l’any Espriu i que s’hagi parlat també de Vicent Andrés Estellés, durant la tardor passada a Tarragona i a molts altres municipis catalans, sense haver-se de plantejar gaire els motius d’aquestes dedicatòries. Els seus noms propis, tan pesants, serveixen també per definir qui som, encara que a vegades facin que se’n deixin per homenatjar tants altres. 

En la passada Tardor Literària de Tarragona, amb una vuitantena d’actes, també al voltant de la figura de Pompeu Fabra, a més de les d’Estellés i d’Espriu, hi han participat una quarantena d’organitzacions. El seu èxit parteix d’aquí, de la quantitat de persones que s’han sumat al caos organitzat i han promogut activitats al voltant de tres autors que tant sols són una mostra representativa, però que també han inclòs presentacions de novetats editorials, lectures, activitats d’experimentació amb el llenguatge i amb altres formes d’art i comentaris de clàssics de la literatura universal. Un espai que els qui són actius en el món de les lletres ja esperen per desplegar possibilitats, i que permet fer-se un lloc a la poesia que tenim en comú.

dimarts, 7 de maig del 2013

Temps de cançons. “Gràcies, Ovidi” al Bravium Teatre de Reus


El grup és d’aquells que es faria seu qualsevol escenari de dimensions acollidores, i arriba a la platea perquè aquesta sempre li és còmplice. La majoria dels que aquest diumenge van fer cap a la sala del Bravium de Reus ja devien ser seguidors de l’Ovidi Montllor als anys 70 del segle XX, i ara aquest concert té l’al·licient que canta l’Arturo Gaya, del conjunt ‘Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries’, amb qui ja han passat altres vetllades plenes de complicitats.

Gaya, portaveu del tercet, que conforma amb Kike Pellicer al contrabaix i Paco Prieto a la guitarra, anuncia que no volen fer un acte d’homenatge des de la nostàlgia, que el que volen és recuperar un sentiment. Això deu ser difícil d’aconseguir quan, precisament, anomenes l’espectacle “Gràcies, Ovidi” i el dediques a les cançons més significatives del cantautor. Però, el mateix temperament d’aquestes peces, que sempre adopten un aire de tragicomèdia, contribueix a endinsar el públic en les trifulgues internes de cada cançó, deixant de banda l’embolcall. El sentit “Homenatge a Teresa” que interpreta el grup és una mostra de la voluntat de traspassar tot el protagonisme a allò que es diu i no a qui ho diu, encara que entre peça i peça s’encarreguin de recordar-nos quina va ser l’aportació de l’Ovidi Montllor, passant per la cançó francesa o la música d’arrel, i ens ofereixin un discurs, segurament, molt propi de la Nova Cançó.
 
El repertori del concert repassa el ‘Vinyes verdes vora el mar’ de Josep M. de Segarra, el ‘Poema sense acabar’ de Joan Salvat Papasseit o el ‘M’aclame a tu’ de Vicent Andrés Estellés, que Montllor ja va interpretar, més enllà de ‘La samarreta’, de la que fins i tot en fan un bis amb participació del públic, o ‘La fera ferotge’, i encara en regala un parell que l’Ovidi no va arribar a enregistrar. Tot plegat és mostra d’un entramat de cançons i de poesia que tornen no pas per casualitat, sinó perquè feia falta el seu embolcall. Sinó, que ho diguin a Feliu Ventura, a Cesk Freixas, o aquells Inadaptats, per posar només alguns exemples, que també n’han versionat algunes en altres moments. Més enllà de la traça de cada intèrpret a l’hora de tornar a aquestes cançons i de donar-los una veu pròpia i nova, segurament el més rellevant és la recuperació d’una lletra dita com és dita, i encara amb la mateixa voluntat de perviure.

dissabte, 29 de setembre del 2012

Assumiràs la veu d'un poble

poema visual de Joan Brossa
La "veu d'un poble" de què parla el conegut poema de Vicent Andrés Estellés és només un punt de partida per a aquest post recopilatori, a la recerca d'aquells versos que ofereixen una mirada sobre la societat catalana i dels Països Catalans del seu temps, en relació a allò que l'ha privat de la plenitud en tots els àmbits. Aquesta és una realitat retratada, sobretot, des del punt de vista social i cultural en els poemes del mateix Estellés, però també de Joan Maragall, d'Agustí Bartra, de Salvador Espriu, de Maria Mercè Marçal i de Miquel Martí i Pol, per dir-ne alguns de representatius, amb diferent posicionament i grau de crítica envers l'element opressor depenent de cada poeta. Uns versos que han anat del lament i la petició de clemència, a l'esclat de l'orgull, per tornar, de nou, a una calma sovint poc conformada, talment com una petita barca.

Aquí en podreu llegir alguns fragments, la major part extrets de l'Antologia de poesia catalana (poemes complets clicant el títol):

Joan Maragall (1860-1911)
Oda a Espanya
"Escolta Espanya,-la veu d'un fill
que et parla en llengua -no castellana:
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra;
en 'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa."

Agustí Bartra (1908-1982)
Oda a Catalunya des dels tròpics

"No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endolades
clandestinament…"

Salvador Espriu (1913-1985)

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!"

"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills. "


"Allò que val és la consciència 
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament."

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."


"I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible."

I me'n reservo un altre, que no apareix a les antologies:
del poemari Paratges (2009) 
"Convocats per destí comú
ens mirem suspectes.

Ni tu ni jo som ereus de rancúnies.
A mi em van avesar a la submissió.
A tu, a sobiranies.

Tot el passat és vell.
Amagat en cel·la custodiada.

Al protocol històric de tot temps
conten els morts per la veritat
i els vius per ocultar-la."

I un de meu:
Desglaç nacional (2010-2012)
del poemari inèdit Esferes coincidents
Fràgils allaus al castell de sorra
futileses minerals, icebergs desterrats.
Als carrers, als pobles i a les nacions sense sal,
s'hi fon el més sòlid dels colors blancs. 
Patriotes a la deriva durant el desglaç.

dissabte, 17 de març del 2012

Dia de la poesia catalana a internet: "Assumiràs la veu d'un poble"


Després de veure les propostes per al Dia de la poesia catalana a internet, entre les quals hi ha la d'explicar quins ens sembla que són els millors versos de la poesia catalana, he sabut de seguida quins són els que, fins ara, més m'han entusiasmat i emocionat. No gosaria mai dir que em semblen els millors que s'han escrit, ni tan sols que són els millors que he llegit, perquè no sé si vull saber quins arguments he de tenir, per assegurar que això és cert. 

El cas és que, tot fent un ràpid repàs a la poesia que he conegut fins ara (que no deu arribar ni a ser una mostra petitíssima de la que podria haver llegit), he pensat també en alguns poemes de Miquel Martí i Pol, perquè durant molt de temps el vaig llegir com una poeta de nits que de tant en tant li esgarrapava algun vers, i en els d'altres de tan diversos com Gabriel Guasch, Joan Margarit o Òscar Palazón. Però ara són els cinc darrers versos d'aquest poema de Vicent Andrés Estellés els que sobreviuen a la meva mala memòria. I ho aconsegueixen, més enllà de la seva fermesa i de tot el que poden arribar a contenir per si sols, inclosos en un llarg poema també memorable, perquè em regalen les orelles quan els sento, perquè diuen coses que no em cansaria de sentir. Em penso que ha de ser així de senzill. I em cal esperar que no siguin ni de bon tros els darrers que senti així.


Assumiràs la veu d'un poble (V.A. Estellés)
Assumiràs la veu d'un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t'han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l'home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car dirà la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. 
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament."