Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Vinyoli. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Vinyoli. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de gener del 2013

Versos per començar un any

A principis de 2012 em van deixar una dedicatòria en un llibre que em recordava la gran quantitat d'autors que em podrien servir d'exemple, ajudar a créixer i a gaudir dins l'ofici de poeta. I a la vida, hi afegiria jo. Ara, els versos d'alguns d'aquests que ja he tingut el gust de trobar, podrien ser una bona lectura per començar un any nou:

  "Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i am les fulles que sen van;
gosem el dia séns mirâ endarrera,
sense pensâ amb els dies que vindran.
     Gosa'l moment;
     gosa'l moment que t convida,
i correras alegre a tot combat:
     un dia de vida és vida:
gosa l moment que t'ha sigut donat."

         del poema "Cant de novembre", de Joan Maragall (Visions i cants, 1900)


"Dóna'm la mà, que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                          bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant."

del poema "Dóna'm la mà", de Joan Salvat Papasseit (Obra completa. Poesia i prosa)


       "Tot el passat és com un dèbil crit
       fumós que va perdent-se en l’aire espès.
       Tot és fluent i tot és permanent.
       Les paraules em porten no sé on:
       en elles ara em quedo, i és un món."

del poema "La vall del vespre", de Joan Vinyoli (Domini màgic, 1984)


      "Tot cau tot es desfà.
       Aferrissadament lluitem enmig
       de tanta fam, de tants desastres.

       Tanmateix, encara que sols
       en tinguem un respir lleu,
       quin goig el viure!"

      de Montserrat Abelló (Memòria de tu i de mi, 2006)


      "Ets nat.
      Comences la faula,
      granat encara en foc.
      Un crit. El teu
      estremeix com de sol
      amb el teu manifest. Ets nat.
      Ets tu. Fulla diferenciada
      de milers d'altres fulles
      de ta mare, de mi."

     
      de Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba. Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, 1966)


"Sepultada, la terra, amb ciment
a voltes brosta per les cantoneres
amb herba renadiva;
poble vexat i furtat impunement:
és paradís."

de Gabriel Guasch (Afectes, 2011)


"Alhora que la vida, creix la mort.
Hi ha només una possibilitat: 
la de comprendre la paraula últim,
un lloc obert sense saqueig possible.
L'alegria de no tornar mai més."

del poema "Últims llibres", de Joan Margarit (Misteriosament feliç, 2008) 


"Oh! Esca dolça i fugissera
l'eternitat
        ja fou veure't
-beure al gorg del teu melic."

del poema "Domini obscur, però el rastre", de Carles Mulet (Quadern de sal, 2011)


        "No tindràs mai aqueix temps sense present,
        ja només de records, sense esperança:
        fins el darrer moment davant teu s'ha d'agitar
        la grandiosa maquinària de la vida,
        cels i llunes giraran sobre una pell
        que, encara que gastada, esperarà amb deler
        la tremolor del sol i la carícia."

        del poema "Del temps present", de Gaspar Jaén i Urban (Del temps present, 1998)


        D’arreu unes vistes tan estretes.
        És difícil eixamplar l’horitzó,
        per tant, arrodoneixo l’horitzó!
        L’arrodoneixo!"

        del poema "Fes alguna cosa", de Leopold Staff


"Improviso un somriure fals i no me'n surto.
Busco solucions i no en trobo.
Potser això és el camí."

de Joan Guasch (Llibre d'oracions, 2010)


"Ben mirat, l'existència no és res més:
un viure advers, memòria, oblit i atzar."

de Jordi Julià (Poètica per a un ninot, 2011)


"Em quedo, malgrat tot. Sempre hi ha alguna cosa per veure."

de Rainer Maria Rilke (Les elegies de Duino, 1923)



dijous, 2 d’agost del 2012

Els dominis de Joan Vinyoli

Recordo que durant una calçotada d’aquelles tan estranyes que es fan en un restaurant, en una conversa de la sobretaula algú va comentar que Joan Vinyoli era el poeta català que més li agradava. O que li agradava més que uns altres, tant se val. L’argumentació no va ser gaire llarga, com la d’aquell que dóna per suposat que l’autor era prou conegut entre els dos o tres que érem a la vora, així que no vaig saber el motiu de la devoció per Vinyoli, encara.

Poemes solts i alguna altra recomanació a la Xarxa em van acabar de posar el poeta al llistat mental d'autors i obres pendents de llegir, fins que vaig veure que els llibres no et cauen a les mans per casualitat, que ets tu que els vas a trobar: a la biblioteca, per allà on cau la v baixa de la poesia en català. Van caure Domini màgic i Passeig d’aniversari (en la seva edició per separat), no sé si perquè vaig veure que els van publicar l'any 84 o pel que els seus versos saben del domini sobre el lector: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar.”

La poètica d’aquests dos llibres de Vinyoli se’m va presentar com la d’un escultor, que no veu res que no hi sigui, ja. Hi dóna forma, ho arrodoneix i també ho fa abrupte. I, tot seguit, ho diu tal com és, encara que, fins el moment de llegir-ho, no semblava que ningú se n’hagués adonat: “Allò que has fet o que pretens, de fet,/ aconseguir és sols prendre la droga/ del ser-feliç com beure un vas de llet”. Aquests versos li serveixen d’anotació al darrer tram de la vida i de la producció poètica, més com a recordatori que com a retret. Un ‘deixar-ho escrit’ perquè en quedi constància, encara que les paraules puguin resultar tallants i fredes com el mirall.

Després de llegir aquestes obres, un encara no coneix l'abast del que ofereixen, de tot el que queda per pair, la seva amplitud. A Passeig d’aniversari, Vinyoli frega fins i tot més fort i fa sortir el que prové del neguit del mateix viure: l’amor, la vellesa, la poesia, la mort, són indestriables en el còctel. I encara, per a qui en vulgui beure, farà gust d’esperança: “Tant és així que l’àrid/ hivern amb què s’obria aquest poema/ ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny/ feliç, afirmatiu, il·limitat,/ i tot el blat es torna pa de vida. 


dijous, 5 de juliol del 2012

D'allò que estem fets

Hi ha dies en els quals una es veu abocada a penjar al blog un post d'aquells que poden ser un garbuix. Així es deuen haver trobat també els periodistes i d'altres que aquests dies han hagut d'escriure sobre el bosó de Higgs. Com descriure, explicar a la gent, què és i què suposa la descoberta d'això que molts han tingut el valor d'anomenar "la partícula de Déu"? Per comprendre la transcendència d'un descobriment com aquest, ens posen en antecedents amb lleis de la Física, donen  claus per a la credibilitat d'una cosa tan imperceptible. En molts sentits, és talment com si ens volguessin convèncer de l'existència d'un déu. El cas és que, dient que l'anomenat bosó és una partícula encarregada de donar massa a la resta de partícules elementals, potser no s'acaben d'entendre els motius de la seva importància; però si es diu que podria explicar la creació i els orígens de l'univers, la cosa ja té més interès. Deu ser per això que el portaveu de la Conferencia Episcopal Española, defensant la fermesa de la teologia, s'ha afanyat a dir que quan l'ésser humà busca l'origen de les coses, per força ha de parlar de Déu.

Partint de les creences que envolten no tan sols aquest Déu que deia, sinó també els altres, no em puc resistir a pensar que la fe el que busca de veritat és la transcendència. I en molts casos és una sort, que pugui moure les muntanyes, i, de tant en tant, també ens deu fer una mica més capaços. Però sort que, si volem tocar de peus a terra, no acabar de perdre el món de vista, ara que el coneixem una mica ens podrem aferrar a la idea del bosó de Higgs, als orígens de la matèria. Una partícula esmunyedissa que els primers científics que s'hi van familiaritzar, en realitat, ja maleïen, més que fer-ne responsable a cap déu.

La gent és un perfet, il·limitat
singular repetit. Només el tu
val per entendre's en la immensitat
de l'univers. Quan miro el cel com lluu,
amb milions d'estels il·luminat,
i veig la terra fosca, amb tant de fel
i goig banal, em dic: L'únic estel
que val és el que fa volar, encisat,
un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

Perquè sent tan aprop bolquer y mortalla,
l'home no cessa d'inventar poders
contra la por sinistra que el tenalla.
Visquem, puix que som vius, dols y plaers.
I no pensem que hi ha cap Faç Inmensa
a l'hora greu de l'última partença.
Quan els depredadors hauran tornat no-res
el nostre cos, tindrem l'omnipotència
de ser ben morts. No imploris mai clemència.
Ningú no et sent dins l'eternal fluència.

Joan Vinyoli. De Passeig d'aniversari, 1984

dijous, 14 de juny del 2012

Poèticament

Llacs de Covadonga, Astúries (2010)
No sé si hi ha gaire poetes que hagin resolt l'enigma d'allò que han de fer per resultar atractius. Si la poesia, perquè agradi, no ha de semblar fàcil, barata, diria que el millor és que un la faci ben enrevessada. O, potser no és ben bé així: segur que va més bé el que em van dir un dia, que la poesia s'ha de treballar perquè flueixi a la boca de qui la llegeixi -no va ser amb aquestes paraules, però és el que he entès (i sobretot, el que no he entès), a partir de poemes que m'han dit moltes coses i dels que no m'han dit res. Tots els he hagut de llegir tres o quatre vegades.

Si és que mai hi ha hagut un debat real entre la gent sobre el que és bo i el que no és bo en poesia, si és que alguna vegada un animat lector de poemes té el valor de comentar amb els altres què li ha semblat el darrer llibre que ha llegit, com ho han fet? jo em decanto pel gust personal: "a mi m'agrada..." o "no m'acaba de fer el pes...", amb una mica de ganya. Dir "aquest llibre no val res" em sembla de tibat i malhumorat. Ja m'ho penso, que tampoc fan cap profit al gènere les valoracions tímides, la por de no encertar-ho, i tampoc no en tinc prou amb dir que un autor és bo perquè ho fa com ho feia -o deia que s'havia de fer- en tal o en tal altre. El que em fa falta són fets, doncs, i què hi ha més tangible que allò que et fa notar alguna cosa?

Deu ser per tot això, que ara busco a la biblioteca poetes que ja hauria d'haver llegit. En primer lloc, perquè, en el fons, tothom ho sap, que més val callar, si no se sap de què es parla. I, en segon lloc -i sobretot, em sembla- per la descoberta que representa aquell poema que t'arriba. Malgrat la peresa que fa buscar el moment d'obrir el llibre, quan encara no penses en aquell lloc per a tu que un dia va escriure un poeta de qui ja no et cal saber-ne el nom: "Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant."*