Article publicat al darrer número de la revista BValls de Lletres, de la Comissió de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV)
Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.
Nàufrags, de Lluís Figuerola i Ortiga, és un poemari dens com una vida viscuda, gens banal. Les contínues referències al mar -no només el del nàufrag, sinó el d’aquell qui encara es troba en ple combat amb les ones-, s’inicia amb el que podríem definir com a narració en prosa poètica protagonitzada per algú que desafia totes les pors encarant-se amb la mort, però finalment no pot defugir les seves aigües. Per entendre el text de l'obertura d'aquest poemari va bé conèixer el paper de Figuerola com a autor de narrativa i també la seva faceta com a actor, que potser li permeten crear l'ambient i caracteritzar els personatges com en una tragèdia: “No temia morir, però, lluitant amb obstinació contra tots els obstacles, intuí el joc de clarors i ombres que menen a la superfície i, curull d'una emoció desfermada, posà els peus en una clivella de la paret;[...]”. La relació entre la bellesa del mar enfurit i la lluita contra les ones de qui sap que acabarà perdent és el que mou tot el poemari, una metàfora del viure. Però el nucli d’aquesta visió en perspectiva sobre la pròpia experiència també l’omplen les relacions afectives, el record d’una postguerra que es va anar allargassant, la reflexió sobre el paper d’un déu i d’una religió que temps enrere haurien estat inqüestionables, i el punt de vista sobre com és avui la pàtria. Aquests són els elements que quedaran momentàniament a la salvaguarda dels versos, en una barca que també va portant cap a l’oblit.
Lluís Figuerola combina la prosa
poètica de l'inici amb els versos lliures en un poemari que presenta de manera
molt clara els seus eixos temàtics. La veu del poeta és prou homogènia en tot
el poemari, i podria haver defensat la majoria de poemes també
adoptant una forma més prosaica, sense forçar el vers ni perdre’n el missatge
poètic. Les imatges creades són d'una gran potència, plasmen la força de la
natura, la indefugible transitorietat dels moments de la vida, el pes del
passat i la necessitat de transmetre a les noves generacions unes idees
forjades per l'experiència. Ja en una etapa avançada del camí, la veu poètica
pressent la llum del final, no sense un toc de dramatisme: “Només escrivint /
em sento completament lliure./ Però vaig escriure un conte / que s’acabava en
mi. / Trist final. [...]” La figura romàntica del "poeta maleit"
apareix diversos cops al poemari, encara que l'autor no l'interpreta, sinó que
se'l mira distant: “Era jove i bonica / i estimava tant la vida / que es va
tallar les artèries / amb un poema de Keats.” Ell no és aquell poeta avocat a
la desgràcia, sempre ferit de mort per la poesia, però sap reconèixer de la
mateixa manera la bellesa de la Dama, aquella que és purament lírica i que ve
al darrer moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada