Montserrat Abelló i la paraula clara

Article publicat a la revista Viu Tarragona del maig de 2014

Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, va ser escollida com a protagonista del darrer Dia Mundial de la Poesia, ara ja fa més de dos mesos, per la Institució de les Lletres Catalanes. Li van encarregar un poema que va ser traduït a vint llengües i distribuït en un fulletó arreu de Catalunya. Abelló, que en aquest moment és segurament la nostra poeta viva de més edat, té també una llarga experiència com a traductora; precisament no fa gaire s’ha presentat Fifty love poems, on ara són els seus poemes els que són traduïts a l’anglès a càrrec de la també poeta i Noèlia Diaz-Vicedo. Conjuntament, a més, acaben de fer realitat The Body’s reason, el primer llibre de Maria Mercè Marçal que es tradueix a l’anglès. 

Després de la guerra, la poeta es va exiliar a França, al Regne Unit i a Xile, una experiència vital que també és present en la seva obra. abans de trobar el gust per fer poemes, amb quaranta anys, Montserrat Abelló, que llavors ja escrivia i traduïa, devia notar que per tirar endavant com a escriptora li calia recórrer un camí llarg. Més endavant també va trobar una guia en l’experiència i els textos de Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich, dones que, més enllà del final dramàtic de les dues primeres, tenen una poesia sovint tràgica i marcada per la reivindicació dels drets de les dones. Abelló, especialment sensible envers la manca de visibilitat que percep en les poetes, fins i tot l’any 1993 publicà Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Però el que ens deixen els versos de la de Tarragona no és el mateix que llegint les anomenades més amunt.

La poeta tarragonina ara ja escrit una desena de llibres de poesia, algunes obres de teatre i moltes traduccions. Ella i el seu treball, a més de ser un símbol no només per a dones, sinó per a qualsevol que miri d’escriure poemes aquí i arreu, han de ser també una manera de fer arribar la poesia a més gent. D’aquesta claredat que busca, en parla en el poema del Dia Mundial de la poesia, que per a ella sintetitza allò que pretén amb el seu treball: “Tan sols la paraula nua/ la teva, mai la d’un altre,/ la que reflecteix una vida/ dins d’una solitud/ curulla de promeses,/ on tot és possible.[...] Enllà d’aquest ser-hi/ tan precís que/ s’allarga en el contingut/ de cada paraula clara./ Com ho és la poesia”.

Els versos de Montserrat Abelló contagien la poesia que hi ha més enllà de les estructures, de comptar les síl·labes, del propi text, i que sovint oblidem que també existeix. A vegades pot sembar que és una poesia impulsiva,... qui ho sap. El que no es pot negar és que l’ha viscuda. A la Xarxa es poden trobar vídeos on Abelló llegeix els seus versos, i en aquesta lectura en veu alta s’hi reconeix el moment en el qual esclaten del tot, potser així adopten el sentit complet que havien de tenir i ens els diu d’una manera que pot ser fins i tot didàctica. No tant per donar-nos lliçons de poesia, sinó sobre com viure, en general, i sense gaire pretensions, sobretot des del cor.

El camí o la vida. "Salvatge", de Cheryl Strayed

El camí o la vida. Un dilema que Cheryl Strayed va resoldre fent el Sender de la Cresta del Pacífic sense preparació suficient, perdent ungles dels peus i amb una confiança en ella mateixa que anava creixent a mesura que caminava, pràcticament sola, al llarg d'uns 1.800 quilòmetres, sortint de Califòrnia. El cansament vital d'una noia de vint-i-sis anys gens feixuc per al lector, potser per l'atractiu d'una honestedat sorprenent en la narració, amb confessions clarament alleujadores, i les trobades amb altres caminants que qui sap d'on vénen, en un entorn de solitud ple de bellesa.

Salvatge és una lectura per a què el lector se submergeixi en el viatge literal i també en el viatge vital, en el qual la protagonista es purga de tot allò que fa més mal: la mort de la mare, tan jove; el divorci amb aquell qui encara era l'amor de la seva vida, l'absència d'un pare de debò, una distància creixent amb els germans. Els motius per fer camí dels qui apareixen a la novel·la beat A la carretera, de Jack Kerouac, o de la post apocalíptica de Cormac McCarthy, La carretera, encara que aparentment poca cosa tenen a veure amb els d'Strayed, sí que tenen uns efectes semblants: els que té en comú qualsevol fugida. Fent el Sender, Cheryl cercarà eines per reconduir la seva vida, però també provocarà un trencament necessari amb qui era abans de fer-lo.

Cadascuna de les caixes que Strayed va demanar que li enviessin a diferents oficines de correus al llarg del camí contenien sempre menjar deshidratat, 20 dòlars i un nou llibre per llegir. No és estrany que d'Adrienne Rich sigui l'únic llibre que no va cremar a la foguera que feia cada nit per escalfar-se i també per alliberar-se del pes de les pàgines llegides: “Pel que sembla, va negar fins al final / la font de les cataractes als seus ulls / la pell esquerdada i supurant del tou dels dits / fins que no va poder sostenir ni un tub d’assaig ni un llapis” (De “Poder”, dins Somni d’una llengua comuna,1974).

Aquella que va caminar del desert de Mojave al Pont dels Déus sovint sola i delirant, esquerdada igualment pel sol i pel fred, creia en la seva llibertat i havia de trobar la manera de demostrar-se l'amor propi després d'haver-ne deixat d'altres enrere. Durant les nits en ruta, Cheryl se submergia en llibres d’aquells que en un determinat moment són tan complaents com aigua fresca en un dia d’intensa calor. Potser llavors, quinze anys abans d’escriure-la, ja es va començar a forjar la que és la seva obra més reconeguda fins ara, una altra per a la història universal dels lligams entre els lectors i els llibres que els sacien.

Ressenya de Salvatge a Los Angeles Times