Filles. El viatge inacabat

Imagina’t que tens una feina feta entre les mans i encara la tornes a revisar per acabar d’entendre què has fet. Ets així: és la inseguretat que t’ha de rescatar del propi caos i prendre’t el temps. Però t’és molt útil. Sense ella ara no hi pensaries sense fer res més i, per dins, no aniries repassant què hi ha a l’habitació dels moments viscuts, a la de les paraules empassades a gust i de les deixades anar a veure què passa, o a la dels placatges que potser mai t’acabaran de deixar KO. 

 

"Controlo els instints 

per no quedar girada  

de la cara de les costures. 

El cos em seria un traspuar i 

i engolir d’afectes 

per a fer-ne una crosta" 

I, llavors, el primer que et passa pel cap, és el dia que et sembla que anaves en cotxe i vas sentir aquella notícia a la ràdio que va fer una espurna. Vas digerir les paraules i, encara no païdes (la mort, la guerra, el somriure infantil glaçat i escapçat són difícils d’esborrar), ho vas escriure a la teva manera. De fet, ara no recordes si la cosa va anar ben bé així, o si la metxa et cremava de feia més temps i vas mig inventar-te l’excusa de la notícia a la ràdio per encendre-la:

"Certifico que existiu 

per sobre de les interferències  

de la ràdio, 

i mireu que oprimeixen fort 

els dits del silenciador 

que vénen per les ones  

dels dies i dels pobles. 

[...]" 

  

N’has fet més de poemes que vénen del mateix lloc que aquest, però en els  teus darrers tres o quatre anys s’hi encreuen molts més fronts oberts amb una maquinista que ha d’anar a torns. Els sotracs han estat crides al comandament, com quan vas perdre un dels dos copilots més antics. Era el que des del primer segon et va fer veure la màscara d’heroïna damunt del vestit de nena nerviosa i espantadissa que encara portes, i ho va fer d’una manera tan impecable, que abans que se n’anés ja tenies clar que te’n sortiries així: 

"Renuncio al cos 

a peu de làpida 

i sé que hi estaries d’acord. 

Passaran els anys  

i no es farà malbé res, 

mentre portem flors al record 

que creix de totes maneres  

[...]" 

  

Al llarg del temps que has plasmat en aquest llibre que tens entre mans tan tacat del que has viscut, has llegit molt menys del que hauries d’haver llegit i d’alguns dels llibres encara te n’has hagut de fer poemes-sinopsi per explicar a tothom el que han desenfrenat dins teu:   

"A Dory Sontheimer, que s’ha trobat reconstruint  la seva història a partir d’un holocaust  

«a partir del llibre Les set caixes (Angle Editorial, 2014)» 

[...] 

Dona que s’ha fet aquí, 
d’una raça com totes, 
avui encara sense sentit 
si es posa a la gàbia d’un mapa, 
es decobreix arrelada al cor de la negra Europa. 

[...]" 

Però el que de veritat presentes amb l’orgull    al descobert, són els versos de mare primerenca, ara sí, més perplexa que mai davant d’un món que s’obre per a la teva filla. Sempre a la recerca de la coincidència, et fixes que una de les coses més importants que teniu en comú ella, tu, els qui t’han fet i els que passen deixant empremta, és que tots sou fills d’algú. D'aquí ve el títol del recull. 

"[...] 

Ens palparem per entremig dels sécs 
i notarem tota la profunditat d’amotllar-nos 
a qui som. Els ulls amb els ulls, 
correrem el perill de caure 
al buit de les generacions." 

"[...] 

Esquivo torres esculpides 
granet a granet de sorra 
ja des de la teva primera hora 
i, quan es fa de nit, et surto per l’ull 
sense entendre —encara no— 
el caparró que he parit." 

  

I així passes aquesta estona i encara alguna més, resseguint els poemes dispersos del teu darrer llibre que són el que has pogut fer, fent equilibris entre el continu explicar-te a tu mateixa i el condicionant de voler-ho ensenyar als altres. O haver-ho de fer.  A veure si entens què vols dir... 

"[...] 

Ho veig des d’un punt qualsevol 
de funàmbula amb els peus 
aferrats a la línia que els sosté. 

[...]" 

També ho vas voler fer llavors.