La identitat de l'escriptor. "Eren ells", de Carles Rebassa

A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament, no fa res que no faci molta altra gent normal. 

Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la. 

Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults que en general no en surten gaire ben parats. 

I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere (encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això, per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. 

Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017

Carta oberta a Teresa Duch, escriptora tarragonina

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de maig i juny de 2016

Teresa Duch signant exemplars del llibre el passat Sant Jordi

No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l’escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m’agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m’ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d’una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l’autor. En aquest cas, l’esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d’introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l’autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l’actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumarada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dóna als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l’Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

Ja ho veus ara, Teresa: aquesta manera d'explicar-ho ha estat un joc, però si no t'ho acabes de creure, pensa això que se m'acaba d'acudir: més val una crítica condicionada per l'afecte, que deu d'afectades pels prejudicis.

 

Potser per avorriment. “El sentit d’un final”, de Julian Barnes

Julian Barnes

La memòria és un terreny costós, com un fangar que s’enganxa a qualsevol sola de sabata, però diríem que a El sentit d'un final, Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) l'ha explorat a fons per oferir una hipòtesi del seu mecanisme. Potser tan sols amb això ja s’hauria guanyat el premi Man Booker de l’any 2011 a la millor novel·la publicada a la Commontwealth i Irlanda. I és que, era evident que quaranta anys després, amb una filla i un divorci amistós a l'esquena, el passat no tenia perquè fer aflorar tota la seva veritat de seguida. En el fons no n’hi havia cap necessitat. Però aquell home a la seva seixantena que protagonitza la novel·la decideix enfangar-se, al principi potser per avorriment.

 

El títol, “El sentit d’un final”, és resolutiu, sintetitza el que es pot extreure de l’argument i, només examinant la bibliografia de l’autor, s’intueix que aquest llibre podria ser el lloc on culminen alguns dels temes recurrents de la seva obra: Anglaterra, les relacions de parella, l’amistat, la família. La carta d’un bufet d’advocats fa reviscolar aquells suïcidis i tot allò que en Tony i els seus amics s’havien preguntat ja fa anys sobre la vida, la mort, l’amor i el sexe, i que ja els havia fet filosofar amb valenta saviesa juvenil. La perspectiva de tot canviarà, quan descobreixi que llavors ell mateix potser no era com recordava haver estat i, corregut el tel dels anys, les coses no van succeir com semblava.

 

De cada personatge n’ha triat els moments decisius perquè la trama avanci sense resultar massa novel·lesca: els qui són dintre d’aquest fragment de vida d’un jubilat, podrien viure també fora de l’ull de l’escriptor i del lector. Les pinzellades narratives són les justes perquè qui ho llegeix s’imagini com va ser la jove Verònica  i l’abast de la seva transformació, o perquè es pregunti què en serà de tothom, quan en Tony comenci a entendre-ho tot. El suspens és ofert en petites dosis, fins que tot es precipita. Qui sap fins a quin punt.

Al final, les preguntes que assetgen el protagonista a partir d’aquella carta i del que un dia ell mateix va escriure, encara semblen desembocar massa ràpid en una resposta. Ja se sap que cap metrònom no controla ni el temps real ni la memòria.

El camí o la vida. "Salvatge", de Cheryl Strayed

El camí o la vida. Un dilema que Cheryl Strayed va resoldre fent el Sender de la Cresta del Pacífic sense preparació suficient, perdent ungles dels peus i amb una confiança en ella mateixa que anava creixent a mesura que caminava, pràcticament sola, al llarg d'uns 1.800 quilòmetres, sortint de Califòrnia. El cansament vital d'una noia de vint-i-sis anys gens feixuc per al lector, potser per l'atractiu d'una honestedat sorprenent en la narració, amb confessions clarament alleujadores, i les trobades amb altres caminants que qui sap d'on vénen, en un entorn de solitud ple de bellesa.

Salvatge és una lectura per a què el lector se submergeixi en el viatge literal i també en el viatge vital, en el qual la protagonista es purga de tot allò que fa més mal: la mort de la mare, tan jove; el divorci amb aquell qui encara era l'amor de la seva vida, l'absència d'un pare de debò, una distància creixent amb els germans. Els motius per fer camí dels qui apareixen a la novel·la beat A la carretera, de Jack Kerouac, o de la post apocalíptica de Cormac McCarthy, La carretera, encara que aparentment poca cosa tenen a veure amb els d'Strayed, sí que tenen uns efectes semblants: els que té en comú qualsevol fugida. Fent el Sender, Cheryl cercarà eines per reconduir la seva vida, però també provocarà un trencament necessari amb qui era abans de fer-lo.

Cadascuna de les caixes que Strayed va demanar que li enviessin a diferents oficines de correus al llarg del camí contenien sempre menjar deshidratat, 20 dòlars i un nou llibre per llegir. No és estrany que d'Adrienne Rich sigui l'únic llibre que no va cremar a la foguera que feia cada nit per escalfar-se i també per alliberar-se del pes de les pàgines llegides: “Pel que sembla, va negar fins al final / la font de les cataractes als seus ulls / la pell esquerdada i supurant del tou dels dits / fins que no va poder sostenir ni un tub d’assaig ni un llapis” (De “Poder”, dins Somni d’una llengua comuna,1974).

Aquella que va caminar del desert de Mojave al Pont dels Déus sovint sola i delirant, esquerdada igualment pel sol i pel fred, creia en la seva llibertat i havia de trobar la manera de demostrar-se l'amor propi després d'haver-ne deixat d'altres enrere. Durant les nits en ruta, Cheryl se submergia en llibres d’aquells que en un determinat moment són tan complaents com aigua fresca en un dia d’intensa calor. Potser llavors, quinze anys abans d’escriure-la, ja es va començar a forjar la que és la seva obra més reconeguda fins ara, una altra per a la història universal dels lligams entre els lectors i els llibres que els sacien.

Ressenya de Salvatge a Los Angeles Times 

La moral del conte. "El metge i un gos d'atura"

Al nucli de la història del llibre El metge i un gos d'atura, d'Inès Vidal Farré, guanyadora del XXX Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre, hi ha un conte infantil que, només en part, s'acaba bé. És una novel·la sobre el dolor dels desafavorits i les seves conseqüències, explicades d'una manera crua que es beneficia d'un context com el del Pirineu de Lleida, però amb la subtilesa d'un conte. Amb la diferència que aquest s'estalvia la gratuïtat de la seva moral.

L'entorn del metge i un gos d'atura és d'una realitat fora d'època, conté la màgia d'allò que, en la memòria de molts, no és més que una llegenda, però no tan llunyana com voldríem. D'aquesta manera la novel·la dóna mostres d'unes desigualtats per raó de classe, gènere, edat o condició física que són atemporals, com la vergonya. La vergonya que surt tallant en forma de frase, pàgina sí, pàgina també, i s'assenyala com el punt zero de la marginalitat. En parteix l'abús de poder, talment com una bèstia poc pietosa fins i tot amb qui en porta la disfressa. Un llop per a la pobra gent, un llop que un dia també en va tenir un per a ell mateix: "Jo no tinc culpa. no tinc culpa. no tinc culpa.

O què us penseu? Que jo no sé què sent l’infant que hi ha tancat al corral? Prou que ho sé. Ho he sabut tota la vida. Ho he sabut moltes vegades. I aquí estic. Sa i fort. I ja ha passat. I no ha passat res. És el que toca.[...]"

El paisatge és l'ideal per a la narració: un ambient rural entre bucòlic i salvatge, bressolant el temperament dels personatges, configurant-los amb eficàcia a mesura que avança l'acció i es relacionen entre ells. No és fins al final que el lector els acabarà de veure desplegar tota la seva complexitat de carn i ossos, teixida en capítols com un tapís que encaixa quan es veu sencer de dalt a baix: "La seua mare escombrava, com cada matí, davant de casa, amb les mans de pagesa agafades a l’escombra com escorça de vinya a un parral.

—Ja sé qui podria haver sigut. Aviseu en Pere de França, i que vingui.

La mare del metge va prémer llavis, ulls, cara, i es va posar a plorar, igual que disset anys abans.

Com cada dia feia. [...]"

El món literari d'Inès Vidal ja es començava a desplegar a partir d'Història del llop, guanyador també del Premi de Narrativa de la Ribera d'Ebre en una edició anterior. Els infants es troben al centre del seu imaginari, juntament amb la iconografia dels contes i un paisatge del Pirineu lleidatà que devia conèixer quan era també una nena. La seva obra, però, es revela contra l'estatisme de la tradició literària per a nens, que els espanta sense acabar d'explicar res. Vidal, amb mestratge, manté l'enigma fins les darreres pàgines, però al final senyala culpables, tots els artífexs dels abusos. Les seves cares es confonen amb les de la por.

Al fons de la memòria. "El pou dels maquis"

Ordenar la memòria, quan ve tan carregada de fets i encara enteranyinada, a part de ser una feina laboriosa, en casos com el de El pou dels maquis, de Margarida Aritzeta, fa evident una implicació més íntima de l’autora, els dubtes necessaris a l’hora de parlar d’allò que forma part de la història familiar i personal de la postguerra. Entre paràgraf i paràgraf d'aquesta novel·la en forma de diari, i ja abans d’entomar el llibre de documents, el “making of” que l'acompanya, és fàcil deixar-se lliscar cap a l’altra banda, la que hi ha entre bambolines, la recomposició d’un trencaclosques de peces escampades per l’impacte del franquisme i la clandestinitat. “No em puc treure del cap tants anys de silencis”, Aritzeta ho deixa escrit al mateix text, mentre descabdella la corda d’aquella història dels maquis que feien un pou a casa seva.

Alguns dels protagonistes es converteixen en actors d’una novel·la que també és d'intriga i aventures, i és a partir de la seva experiència, que se’ns descriu el funcionament del Partit Socialista Unificat (PSU) de les Joventuts (JSU) i del Partit Comunista Espanyol, entre altres, i la manera en què van influir en l’ideari de la gent dels pobles. Alguns maquis o guerrillers antifranquistes, encara que ja no tinguessin el mateix suport dels partits i les organitzacions comunistes i veiessin que no arribaria mai l'ajuda dels Aliats, van arribar a esdevenir un símbol de l’instint de llibertat de l’època. La novel·la deixa entreveure que l’heroïcitat no va ser tan sols que alguns d’aquells empresonats durant “la caiguda dels vuitanta”, amb diferent grau d'implicació, haguessin fet front a les tortures sense delatar els companys i el partit, sinó la fidelitat a una causa que va ser la que els va donar la força necessària.

L’herència del nou periodisme, o la manera d’explicar uns fets reals noticiables de manera literària, encaixa de manera ideal en un cas com el del El pou dels maquis. El llibre “Els fets, els documents” en el qual Aritzeta recull l’anàlisi de la informació utilitzada però també les seves impressions i moviments mentre es documentava, és el que combina més clarament els fets històrics i l’experiència d’investigació. A la novel·la ha posat en joc aquella realitat que ha anat descobrint en l'entramat de persones i fets que sovint van succeir de manera simultània en diversos punts de Catalunya, Espanya, França, la Unió Soviètica o Els Estats Units d’Amèrica, durant la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Encara que a vegades els noms (els reals i els àlies) s'encreuin i arribin a crear dubtes sobre la identitat d’alguns personatges, al final, destenyida l’ombra de la clandestinitat, tot torna a lloc, ja es pot reconèixer qui és qui, i estem avisats que –encara que ens pesi- alguns dels actors són una invenció necessària per al teixit de la trama.

La descoberta a través d’aquestes pàgines d’uns fets que toquen tan de prop desencadena també la troballa d’una història que va succeir a escala internacional, encara que a grans trets aquesta sigui de sobres coneguda. La trama, però, se centra en allò que, en molts casos, també va ser nou per la narradora, perquè els avantpassats més directes no en volien –o no en podien- parlar. Hi referencia fets i biografies de persones implicades, com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, i Santiago Carrillo, del PCE, o el mateix Stalin, que ja han estat més documentats i biografiats, però l’objectiu del llibre és aquella postguerra a petita escala, a nivell local. L'escriptora Almudena Grandes, al llibre Inés i la alegria (2010), de la sèrie Historias de una guerra interminable, novel·la la Invasió de la Vall d'Aran (1944) en el que segurament és un precedent per al Pou dels maquis. Grandes posa el punt de mira en la vida dels treballadors, que formen part d'una lluita transcendental contra el franquisme, de la mateixa manera que ho van fer els que arribaven aquell 1946 a la Masia Cardellà de Valls per fer-hi un pou.

El Pou dels maquis pot ser una novel·la important perquè ofereix un relat del dia a dia de la lluita antifranquista des de molt endintre i les estridències justes, amb la clandestinitat com un risc que per a alguns va esdevenir quotidià, encara que comportés jugar-s’hi la pell. Si ara encara sorprèn llegir, entre altres detalls del context de l'època, que el 1946 en alguns sectors es creia que el règim de Franco estava a punt de caure, deu ser, en part, perquè encara no se sap fins a quin punt encara es troba enterrat tot el més dolorós d’aquells anys.

El que en queda de les estacions. "Primavera, estiu, etcètera"

Suposo que es fa estrany que algú escrigui la ressenya d’un èxit editorial quan ja no és cap novetat. Però ara que es pot dir que aquell Primavera, estiu, etcètera, la primera novel·la de Marta Rojals, va tancant el primer cicle de les estacions (va sortir fa cosa d'un any), és quan el vaig a buscar a una biblioteca per veure si em convenço del que n'he llegit i sentit a dir. El prejudici, com sempre, hi és: em penso que hauria estat difícil que aquesta lectura no em seduís de cap manera. 

Els ingredients ja prometien: un llenguatge amb un ressò ple d'autenticitat, una protagonista que fàcilment em podia generar empatia i un context força proper. Però, llegint la novel·la, aquests elements es dilueixen i només en pressents el bon resultat de la mescla, agafada a la corda d’una trama plena dels alts i baixos emocionals de la protagonista. La lluita de l'Èlia, sensible i forta, per fer-se gran en un context familiar que acaba de redescobrir, pot ser un pessigolleig prou conegut per als sentits del lector.

A vegades les històries que expliquen les novel·les t’atrapen perquè sí.  Perquè encara no vols preguntar-te què ha fet l’autora per aconseguir-ho –ni si ho ha fet conscientment-, que ja tens prou feina a saltar pàgines, per saber què passarà. Quan, per fi, et diuen que no n’hi ha més, en casos com el d’aquest llibre mires si ha quedat una última pàgina amagada, o un epíleg, i voldries continuar tibant tots els fils que han deixat a mig trenar. Però, no t’enganyis, el final d’aquesta “història d’una noia jove que quan torna desenganyada al seu poble de la Ribera d’Ebre hi descobreix tot el que li va quedar per resoldre fa anys”, serà el que tu vulguis, perquè hi has fet una immersió completa. El millor ha estat reconèixer que, com feies amb alguna novel·la juvenil una mica romàntica, has tornat a estar pràcticament tot el llibre esperant que d’una vegada hi hagués marro i petons.