I què, si som dones?

Article publicat a la revista BValls de Lletres número 18

 

Començo fent una cerca al google, a veure si algú ha estat tan amable de llistar totes les antologies literàries de textos escrits per dones que van aparèixer el darrer any en català, per poder-les tenir en compte. Havent trobat alguna cosa aquí i allà, agafo com a punt de partida l’Elles també maten 1, on es pot llegir Anna Maria Villalonga, curadora de l’edició, fent referència al reconeixement del gènere negre a casa nostra. Diu que no és la seva intenció incidir en un discurs massa repetit, victimista, que es complau en la queixa, i ja trobo l’excusa perfecta per vincular aquestes paraules a un altre suposat gènere, el de la literatura femenina. Si fer subgrups en literatura (de tal generació, d’un període de temps, d’un lloc geogràfic...) ja deu ser difícil per si sol, encara que a vegades s’hagi de fer per entendre’ns quan describim una determinada obra, és fàcil que la vinculació entre els diferents textos d’una antologia sigui poc perceptible. Hi ho dic habent participat en l’antologia poètica Donzelles de l’any 2000 2, amb l’excusa, a més a més d’escriure poesia, de ser una dona dels Països Catalans nascuda a partir de la dècada dels 70, una tasca potser encara massa semblant a la que descrivia la tres voltes rebel Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida [...]”3).

 

Buscant informació veig que anomenen altres reculls de relats anteriors, com Negra i consentida 4, del col·lectiu Ofèlia Dracs, o el Crims.cat 5, exemples de la necessitat de fixar l’existència de l’”escriptura negra” a casa nostra, en aquests dos altres casos sense distinció del gènere dels qui els han escrit. Per a l’Elles també maten, si l’únic pretext fos que totes les que hi han intervingut són dones, el llibre seria deslligat: eslògans comercials a banda, en aquest cas el títol està justificat pel fet de voler donar visibilitat al gènere negre escrit per dones en català, que, certament, encara que no sigui fruit d’una anàlisi gaire acurada, sí que es pot dir que és força desconegut (sinó, a veure, proveu de fer una llista de les catalanes que han escrit en algun moment sobre assassinats i trames “negres”, i després proveu de fer el mateix amb els homes). Ara bé, si ens fixem en la repercussió a la premsa que ha tingut el llibre a cura de Villalonga, trobem titulars com ara “Elles també saben matar” (al canal 3/24), que veiem com vol evidenciar una sorpresa, donar una altra volta de rosca al títol i fer que el més destacable sigui definitivament que les que maten són dones.

La diversitat dels relats que conté l’Elles també maten, el que s’ha considerat un dels valors d’aquesta obra, és una altra mostra de la poca consistència que té avui l’etiqueta “literatura de dones” per si sola. Inclou històries amb ingredients feministes, d’altres amb una sensibilitat especial envers a la figura de la dona, però, aquests elements, ni hi són en tots els relats ni es pot dir que siguin exclusius dels textos que escriuen les dones. Estaria bé haver-los llegit sense saber qui els havia escrit: hauríem endevinat que no hi havia cap home entre les autores d’aquestes històries? Això mateix ens pot fer plantejar fins a quin punt és evident el gènere (femení, masculí, ...) si no és que el fem explícit, i fins a quin punt ens fa un bé evidenciar-lo a cada moment. L’exageració intencionada dels trets que, suposadament, tenim totes com a dones, també enforteix algunes fronteres i diferències entre gèneres que sovint penso que no existeixen.

El fet de ser tan explícites en la nostra condició a vegades també ens fa perdre un temps que podríem invertir defensant els drets d’una manera més efectiva: treballant. I me n’alegro que això mateix també ho digui Anna Maria Villalonga al pròleg de l’Elles també maten, encara que referint-se a les dificultats per donar visibilitat a la narrativa negra. Es pot reclamar el que ens pertoca sempre que sigui necessari, però dedicar-s’hi exclusivament, amb textos lacrimògens sobre les dificultats que comporta ser una dona, portaria pel camí de la llàstima. Entenem-nos: si tenim una mica de confiança en el lector, hem de creure que ja sabrà veure què és el que es reclama entre línies, encara que no ho fem explícit a cada moment. Es pot escriure des de la feminitat, o des de qualsevol altra condició que hi hagi per potenciar i enriquir a la nostra carta de presentació literària, però potser el millor serà deixar que la literatura flueixi i ho arrossegui tot, tenint cura de no reiterar el que és evident ni trencar la màgia del text que tenim al davant.

 

Facebook de l'Elles també maten.

 

 

1. Villalonga, Anna Maria, ed. (2013). Elles també maten. Barcelona: Llibres del delicte.
2. Díaz Vicedo, N., i D Roig, S., ed. (2013). Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans. Barcelona: Editorial Mediterrània
3. Maria Mercè Marçal, Divisa. A: Cau de llunes, Barcelona: Proa, 1998, 2a ed., p.15.
4. Ofèlia dracs (1983). Negra i consentida. Barcelona: Editorial Laia
5. Benasar, S., i Martin, A. (2010). Crims.cat. Barcelona: Alrevés

Llarg camí a la dansa

Més d’un necessitaria una bona excusa per anar a veure un espectacle de dansa. En el cas de El camí més llarg, el reclam era el de veure actuar vuit dones, Cristina Lozano, Laura Pérez, Violant Escoda, Laia Estrada, Marta Ruiz, Txell Fontova, Mònica Bartolí i Arian Clols -la majoria vinculades a Valls i a l’Alt Camp- com a executores d’un espectacle inèdit i que s’anuncia “de creació col·lectiva”, a l'Institut d'Estudis Vallencs. Que la directora en fos Elisenda Nadal, una ballarina vallenca que ha fet carrera dins i fora del país, és l’altre reclam que no es pot menystenir, i és que, a més, és l’artífex de la posada en marxa d’una coreografia que ha sapigut adaptar-se a les ballarines que l’executen. Elles, que en la majoria dels casos ja havien tingut contacte amb les arts escèniques, des del teatre fins al circ, però no d’una manera professional, viuen i fins i tot pateixen la seva representació, en el sentit més literal de la paraula. L’esfoç per fer arribar amb èxit al públic el sentit del seu paper, és tan semblant al neguit que pateix el seu personatge, que es confonen i tot és més versemblant que mai. Si sabeu què és sentir-vos estranys, fora de lloc, estar nerviosos i lluitar perquè us escoltin, intentar entendre què us passa, equivocar-vos, però finalment sortir-vos-en i celebrar-ho, sabreu de què parlen aquestes vuit noies amb els seus cossos.

Les protagonistes de l'obra fan una feina individual de mesurar la distància cap a elles mateixes que és del millor del que vam poder veure. En aquest exercici remarcable, veiem com els braços van cap endavant, i, amb una mirada que, més que perduda, es clava en un horitzó indefinit, esperen veure el reflex de qui són. Després d’haver-se trobat cadascuna a si mateixa, hi ha la feina de reconèixer-se en les altres, de no estar d’acord, de barallar-s’hi, amb un contacte físic més o menys hàbil depenent del cas, però que és dels moments on es fa evident tot el treball que hi ha a darrera de la representació que encara està en procés. No es farà estrany que ens diguin que l’espectacle encara està per acabar, quan ens n’adonem que la dansa deu ser una expressió artística tan difícil de perfeccionar com de fer-ho amb nosaltres mateixos. Quan van acabar, les ballarines, just després de celebrar amb els seus personatges l’èxit de la representació, també reconeixien els problemes tècnics que van tenir amb la il·luminació, que va impedir veure el joc de llums que completava l’escenografia. Sabent això ja no ens calen més motius per demanar que El camí més llarg es torni a programar, ara que hem vist fins on són capaces de portar-nos.

Ofrena

Si hem de somiar (allò que es fa,
deia un boig, quan es desitja fort),
fem-ho tant a l’engròs com correspongui
a tots els convocats a l’aquelarre
-no caldrà que pregunteu per què hi sou,
vindreu sols, des del moment imprecís
que tot està d’esquena menys el compte
pendent de repassar: zero a u,
i s’ha acabat el temps de jugar a casa.

Vindreu sols, sense lligar i en renglera
i us anireu llençant al pou de foc.
No serà purificació. Flama!
La matèria per cremar és incomptable:
no n’hi ha prou amb uns pobres malnascuts,
ni els qui un dia vau ser el cabró,
és la venjança pel mal, escalfor.
Hi anirem sols, com a últim moviment,
pel somni mort per lapidació,
per tota la bondat foragitada.

Montserrat Abelló i la paraula clara

Article publicat a la revista Viu Tarragona del maig de 2014

Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, va ser escollida com a protagonista del darrer Dia Mundial de la Poesia, ara ja fa més de dos mesos, per la Institució de les Lletres Catalanes. Li van encarregar un poema que va ser traduït a vint llengües i distribuït en un fulletó arreu de Catalunya. Abelló, que en aquest moment és segurament la nostra poeta viva de més edat, té també una llarga experiència com a traductora; precisament no fa gaire s’ha presentat Fifty love poems, on ara són els seus poemes els que són traduïts a l’anglès a càrrec de la també poeta i Noèlia Diaz-Vicedo. Conjuntament, a més, acaben de fer realitat The Body’s reason, el primer llibre de Maria Mercè Marçal que es tradueix a l’anglès. 

Després de la guerra, la poeta es va exiliar a França, al Regne Unit i a Xile, una experiència vital que també és present en la seva obra. abans de trobar el gust per fer poemes, amb quaranta anys, Montserrat Abelló, que llavors ja escrivia i traduïa, devia notar que per tirar endavant com a escriptora li calia recórrer un camí llarg. Més endavant també va trobar una guia en l’experiència i els textos de Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich, dones que, més enllà del final dramàtic de les dues primeres, tenen una poesia sovint tràgica i marcada per la reivindicació dels drets de les dones. Abelló, especialment sensible envers la manca de visibilitat que percep en les poetes, fins i tot l’any 1993 publicà Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Però el que ens deixen els versos de la de Tarragona no és el mateix que llegint les anomenades més amunt.

La poeta tarragonina ara ja escrit una desena de llibres de poesia, algunes obres de teatre i moltes traduccions. Ella i el seu treball, a més de ser un símbol no només per a dones, sinó per a qualsevol que miri d’escriure poemes aquí i arreu, han de ser també una manera de fer arribar la poesia a més gent. D’aquesta claredat que busca, en parla en el poema del Dia Mundial de la poesia, que per a ella sintetitza allò que pretén amb el seu treball: “Tan sols la paraula nua/ la teva, mai la d’un altre,/ la que reflecteix una vida/ dins d’una solitud/ curulla de promeses,/ on tot és possible.[...] Enllà d’aquest ser-hi/ tan precís que/ s’allarga en el contingut/ de cada paraula clara./ Com ho és la poesia”.

Els versos de Montserrat Abelló contagien la poesia que hi ha més enllà de les estructures, de comptar les síl·labes, del propi text, i que sovint oblidem que també existeix. A vegades pot sembar que és una poesia impulsiva,... qui ho sap. El que no es pot negar és que l’ha viscuda. A la Xarxa es poden trobar vídeos on Abelló llegeix els seus versos, i en aquesta lectura en veu alta s’hi reconeix el moment en el qual esclaten del tot, potser així adopten el sentit complet que havien de tenir i ens els diu d’una manera que pot ser fins i tot didàctica. No tant per donar-nos lliçons de poesia, sinó sobre com viure, en general, i sense gaire pretensions, sobretot des del cor.

La taula parada

Seiem a la taula que hem trobat parada

representant el lloc d’on ve cadascú.

Quan encara no hem agafat posicions,

de reüll busco el qui seu a l’altra punta

i m’ensenya el plat buit que té davant.

Més val que estigui per la que tinc a prop

que ara es fixa que m’he mossegat cada ungla

fins que me l’he deixat ben arran de carn.

Però és més el que ens ha d'alimentar els ulls,

tu i jo ja ens coneixem, i no hem vingut

per parlar de com no ens fem la manicura.

Ara el que seu tres cadires més enllà

fa allò de parlar fluix volent que el sentis:

diu que aquest vi no marida bé amb la sopa,

que la senyora M. i el senyor P.

els últims dies han fet bé el seu paper

i si hi ha algú bo, vindrà un altre moment.

Em pregunto qui ha de fer de bona gent,

quan la de davant s’aixeca de seguida

perquè li donen una mala notícia:

una de tantes sacsejades del temps

-així sortirà la desgràcia als diaris-,

i la del costat, que es veu que la coneix

només de vista, diu que ja és mala sort

haver nascut a aquell cantó de la vida.

Un vol saber si vindrà l’amfitrió

(eufemisme per no dir 'Nostre Senyor'),

com si pogués arreglar el desgavell,

però no cal, que ja anem de cara a les postres

i fa estona que parlem sense intèrpret.

El retrat del convit comença a estar clar:

força de tot i mal repartit als plats.

Se m'emporta i em torna

Hi ha dies que són el Dia Mundial de la Poesia, però que encara són millors perquè veus que la vida (la vida en general) és un motor que posa en joc tot el que fem. Ahir vaig conèixer la Montse Farrés, una dona de Reus que va trobar un llibre on hi apareixien uns quants poemes meus antics. Un és el que hi ha al principi d'aquest full, i ella en va escriure una versió, diu, que és el que ve després. No m'he preocupat de saber on s'acaba exactament el que un dia vaig fer jo i on comença el que va fer ella, però m'ha tornat a aquelles paraules, encara que no siguin les que diria avui.

Àudio del programa Hora L de Ràdio Reus del 21 de març:

Imani

"Imani" és un relat de ficció que vaig escriure pensant en la història real d'Ivie Okundaye, una nigeriana que exercia la prostitució al nostre país, i que va morir el 2009 atropellada a la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, quan escapava de la policia. El seu és un cas més, encara per tancar, d'aquells que desperten l'empatia de molts però que també continuen deixant indiferents a d'altres:

I

N’acabava de fer quaranta-tres i devia tenir massa temps lliure, perquè a la feina m’havien reduït la jornada i la Júlia ja només parava per casa per menjar i per dormir. Fins llavors, només m’havia avorrit durant els dos últims mesos de l’embaràs, que m’entretenia reüllant la finestra mentre feia veure que escrivia alguna cosa. Així que em vaig matricular a un màster i a una escola de lletres, a part d’anar a córrer cada matí, però tot em va durar ben poc.

Amb qui em feia més era amb la noia de la botiga de queviures, que som d’una edat semblant, i no quedava amb ningú més, a part dels del club de lectura. La veritat és que des que no hi era el Jaume a tots els trobava força pesats, semblava que els agradés fer-me notar a cada moment que estava sola. A més, em devia fer por deixar d’assemblar-me a qui era abans, encara que els esforços per dominar el temps i a mi mateixa sempre hagin estat inútils.

Quan tenia aquestes coses al cap, un dia va arribar l’Imani a la feina, amb una bata blava, mentre estàvem de cara a l’ordinador. Recordo que tots vam aixecar la vista per sobre de la pantalla. Era negra-negra, la xicota. Quants anys deu tenir? -vaig pensar. Amb tot allò tan ben posat, no en podia tenir gaires. Va entrar al despatx –Hola, -Hola. Semblava l’endemà de la festa major, que diria ma mare, i mentre treia la pols de tant en tant badava amb la coberta d’algun llibre. No vaig tardar gaires setmanes a saber d’on havia vingut i què l’havia portat aquí. Vaig topar de cara amb una història personal inimaginable, quan encara no saps com pot arribar a ser de complicada la vida d’algú.

II

No feia tant de temps que l’Imani havia deixat d’estar a les mans de gent que la forçava a fer de prostituta, aturant tants vehicles com pogués. La nit era el pitjor, segurament. Es devia posar al llit sabent que a ningú –a ningú- li importava el que li passés. El cas d'Ivie Okundaye, que va morir atropellada a la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, la va acabar de decidir a arriscar-se. De la història d’Ivie en vaig veure un reportatge a la televisió sobre la prostitució amb noies de Nigèria, amenaçades pel vudú, una pràctica ancestral al lloc d’on vénen, i per l’obligació de pagar als qui les havien portat aquí amb la promesa d’una vida més còmoda. Les seves mateixes famílies, plenes de por i vivint en la misèria, moltes vegades eren part de la trama. Segur que per això l’Imani va arribar a la conclusió que hauria estat pitjor no provar-ho, encara que s’hagués de trobar sense ni cinc, sola i sense papers.

Quan va arribar per fer la neteja no parlava gairebé gens. Alguns dijous, quan la trobava prop de la màquina de fer el cafè, provava d’encaminar una conversa una mica llarga, i això que llavors no en sabia res, de com era ella. Només aquell cos de cafè sol, i una mirada neta i fixa que era la seva força, després de tot. Un dia a l'hora de sortir vam coincidir a la porta. “Sóc de Nigèria”, em va dir contestant la pregunta que li vaig deixar anar. I jo: “he llegit sobre el teu país...” (només el que en va dir  Kapuściński, aquell reporter intrèpid que tan de prop coneixia l’Àfrica).

El següent dijous, vaig aprofitar que l’Imani trastejava per entrar amb una càpsula de Nespresso per dissimular. Just treia el cap una altra companya, que no devia entendre res, quan li vaig proposar d’anar fer un cafè algun dia. I després d’allò ja en van venir molts més, que sovint pagava jo, al bar del davant de la feina, al de baix a casa, al meu sofà. I el sopar, dos o tres mesos després. La Júlia entrant per la porta. “Vine, que et presento una amiga”, i la cara que fa ma filla quan li diuen una cosa que no veu gaire clara.

III

Ivie Okundaye va morir el 2009 quan s’escapava per por que la policia la sancionés per fer de prostituta. El cotxe que la va atropellar va fugir i avui encara no l’han trobat. Sabent això, aquella primera nit de llibertat l’Imani la va passar en un hostal, no gaire lluny, mirant alternativament el sostre de l’habitació i la porta, esperant que entressin a arrencar-la del llit per fer-la tornar al lloc que li pertocava. La seva decisió hauria pogut comportar, també per a ella, la mort, però havia arribat a la conclusió que no hi hauria notat gaire diferència.

L’endemà encara s’hi devia estar una estona, entre aquelles quatre parets, però no s’hi podia quedar i tenia gana. Els quatre calés que havia reunit no li durarien gaire, per això havia de comptar, sobretot, amb la sort. Si es quedava massa temps allà, la trobarien; si marxava, segurament, també. Així que va seure a un banc de la plaça, sota les moreres, en aquell moment que no hi havia ningú, per pensar-hi una estona més.

Al cap d’una estona es va sentir descoberta per una dona negra amb una criatura als braços que es va asseure al banc del davant. Tothom podia ser delator, un testimoni que l’havia vist allà. Després encara va venir una altra noia més jove, sense fill. Quan ja es volia aixecar, incòmoda per no poder explicar res a ningú, se li van dirigir, no recorda com. Li devien preguntar què hi feia allà, i a ella no se li va acudir res millor que dir que estava de visita. De visita a qui, si elles ho sabrien, si s’estigués a casa d’algú, en aquell poble? Quan es va adonar del disbarat que acabava de dir, va haver de tirar pel dret: com podia aconseguir menjar, on podia dormir? Sort que li van indicar que aquell mateix dia hi havia recollida d'aliments. Va fer cua, van consultar si a ella n’hi podien donar... i va conèixer la Carme, una dona a qui mai no li han de dir res dues vegades, la primera a qui va explicar com havia arribat allà. Ara que al conec, sé que el seu cas li devia fer obrir aquells ulls com unes taronges, abans de fer-la pujar al seu cotxe i portar-la a aquell Centre d’Acollida. L’Imani només suplicava que, sobretot, l’amaguessin a un lloc on no la pogués trobar ningú.

Aconseguir una feina va ser una altra odissea. Allò que la cuidessin sense pagar no podia durar gaire, però era difícil pensar en una altra cosa a què dedicar la seva vida, i encara més quan ella mateixa creia que no sabia fer res més que complaure sexualment. Encara ara, que ja ha passat prou temps, quan a vegades miro d’explicar-me, de dir-li que trobo fascinant el que li ha passat i com se n’està sortint, mira cap a un costat, o cap a la porta, per assegurar-se que ningú no ho ha sentit, que no crido el mal temps i que ja ningú no se l’emportarà. De fet, jo també m’estimo més no pensar-hi gaire.