Ofrena

Si hem de somiar (allò que es fa,
deia un boig, quan es desitja fort),
fem-ho tant a l’engròs com correspongui
a tots els convocats a l’aquelarre
-no caldrà que pregunteu per què hi sou,
vindreu sols, des del moment imprecís
que tot està d’esquena menys el compte
pendent de repassar: zero a u,
i s’ha acabat el temps de jugar a casa.

Vindreu sols, sense lligar i en renglera
i us anireu llençant al pou de foc.
No serà purificació. Flama!
La matèria per cremar és incomptable:
no n’hi ha prou amb uns pobres malnascuts,
ni els qui un dia vau ser el cabró,
és la venjança pel mal, escalfor.
Hi anirem sols, com a últim moviment,
pel somni mort per lapidació,
per tota la bondat foragitada.

Montserrat Abelló i la paraula clara

Article publicat a la revista Viu Tarragona del maig de 2014

Montserrat Abelló, nascuda a Tarragona el 1918, va ser escollida com a protagonista del darrer Dia Mundial de la Poesia, ara ja fa més de dos mesos, per la Institució de les Lletres Catalanes. Li van encarregar un poema que va ser traduït a vint llengües i distribuït en un fulletó arreu de Catalunya. Abelló, que en aquest moment és segurament la nostra poeta viva de més edat, té també una llarga experiència com a traductora; precisament no fa gaire s’ha presentat Fifty love poems, on ara són els seus poemes els que són traduïts a l’anglès a càrrec de la també poeta i Noèlia Diaz-Vicedo. Conjuntament, a més, acaben de fer realitat The Body’s reason, el primer llibre de Maria Mercè Marçal que es tradueix a l’anglès. 

Després de la guerra, la poeta es va exiliar a França, al Regne Unit i a Xile, una experiència vital que també és present en la seva obra. abans de trobar el gust per fer poemes, amb quaranta anys, Montserrat Abelló, que llavors ja escrivia i traduïa, devia notar que per tirar endavant com a escriptora li calia recórrer un camí llarg. Més endavant també va trobar una guia en l’experiència i els textos de Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich, dones que, més enllà del final dramàtic de les dues primeres, tenen una poesia sovint tràgica i marcada per la reivindicació dels drets de les dones. Abelló, especialment sensible envers la manca de visibilitat que percep en les poetes, fins i tot l’any 1993 publicà Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Però el que ens deixen els versos de la de Tarragona no és el mateix que llegint les anomenades més amunt.

La poeta tarragonina ara ja escrit una desena de llibres de poesia, algunes obres de teatre i moltes traduccions. Ella i el seu treball, a més de ser un símbol no només per a dones, sinó per a qualsevol que miri d’escriure poemes aquí i arreu, han de ser també una manera de fer arribar la poesia a més gent. D’aquesta claredat que busca, en parla en el poema del Dia Mundial de la poesia, que per a ella sintetitza allò que pretén amb el seu treball: “Tan sols la paraula nua/ la teva, mai la d’un altre,/ la que reflecteix una vida/ dins d’una solitud/ curulla de promeses,/ on tot és possible.[...] Enllà d’aquest ser-hi/ tan precís que/ s’allarga en el contingut/ de cada paraula clara./ Com ho és la poesia”.

Els versos de Montserrat Abelló contagien la poesia que hi ha més enllà de les estructures, de comptar les síl·labes, del propi text, i que sovint oblidem que també existeix. A vegades pot sembar que és una poesia impulsiva,... qui ho sap. El que no es pot negar és que l’ha viscuda. A la Xarxa es poden trobar vídeos on Abelló llegeix els seus versos, i en aquesta lectura en veu alta s’hi reconeix el moment en el qual esclaten del tot, potser així adopten el sentit complet que havien de tenir i ens els diu d’una manera que pot ser fins i tot didàctica. No tant per donar-nos lliçons de poesia, sinó sobre com viure, en general, i sense gaire pretensions, sobretot des del cor.

La taula parada

Seiem a la taula que hem trobat parada

representant el lloc d’on ve cadascú.

Quan encara no hem agafat posicions,

de reüll busco el qui seu a l’altra punta

i m’ensenya el plat buit que té davant.

Més val que estigui per la que tinc a prop

que ara es fixa que m’he mossegat cada ungla

fins que me l’he deixat ben arran de carn.

Però és més el que ens ha d'alimentar els ulls,

tu i jo ja ens coneixem, i no hem vingut

per parlar de com no ens fem la manicura.

Ara el que seu tres cadires més enllà

fa allò de parlar fluix volent que el sentis:

diu que aquest vi no marida bé amb la sopa,

que la senyora M. i el senyor P.

els últims dies han fet bé el seu paper

i si hi ha algú bo, vindrà un altre moment.

Em pregunto qui ha de fer de bona gent,

quan la de davant s’aixeca de seguida

perquè li donen una mala notícia:

una de tantes sacsejades del temps

-així sortirà la desgràcia als diaris-,

i la del costat, que es veu que la coneix

només de vista, diu que ja és mala sort

haver nascut a aquell cantó de la vida.

Un vol saber si vindrà l’amfitrió

(eufemisme per no dir 'Nostre Senyor'),

com si pogués arreglar el desgavell,

però no cal, que ja anem de cara a les postres

i fa estona que parlem sense intèrpret.

El retrat del convit comença a estar clar:

força de tot i mal repartit als plats.

Se m'emporta i em torna

Hi ha dies que són el Dia Mundial de la Poesia, però que encara són millors perquè veus que la vida (la vida en general) és un motor que posa en joc tot el que fem. Ahir vaig conèixer la Montse Farrés, una dona de Reus que va trobar un llibre on hi apareixien uns quants poemes meus antics. Un és el que hi ha al principi d'aquest full, i ella en va escriure una versió, diu, que és el que ve després. No m'he preocupat de saber on s'acaba exactament el que un dia vaig fer jo i on comença el que va fer ella, però m'ha tornat a aquelles paraules, encara que no siguin les que diria avui.

Àudio del programa Hora L de Ràdio Reus del 21 de març:

Imani

"Imani" és un relat de ficció que vaig escriure pensant en la història real d'Ivie Okundaye, una nigeriana que exercia la prostitució al nostre país, i que va morir el 2009 atropellada a la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, quan escapava de la policia. El seu és un cas més, encara per tancar, d'aquells que desperten l'empatia de molts però que també continuen deixant indiferents a d'altres:

I

N’acabava de fer quaranta-tres i devia tenir massa temps lliure, perquè a la feina m’havien reduït la jornada i la Júlia ja només parava per casa per menjar i per dormir. Fins llavors, només m’havia avorrit durant els dos últims mesos de l’embaràs, que m’entretenia reüllant la finestra mentre feia veure que escrivia alguna cosa. Així que em vaig matricular a un màster i a una escola de lletres, a part d’anar a córrer cada matí, però tot em va durar ben poc.

Amb qui em feia més era amb la noia de la botiga de queviures, que som d’una edat semblant, i no quedava amb ningú més, a part dels del club de lectura. La veritat és que des que no hi era el Jaume a tots els trobava força pesats, semblava que els agradés fer-me notar a cada moment que estava sola. A més, em devia fer por deixar d’assemblar-me a qui era abans, encara que els esforços per dominar el temps i a mi mateixa sempre hagin estat inútils.

Quan tenia aquestes coses al cap, un dia va arribar l’Imani a la feina, amb una bata blava, mentre estàvem de cara a l’ordinador. Recordo que tots vam aixecar la vista per sobre de la pantalla. Era negra-negra, la xicota. Quants anys deu tenir? -vaig pensar. Amb tot allò tan ben posat, no en podia tenir gaires. Va entrar al despatx –Hola, -Hola. Semblava l’endemà de la festa major, que diria ma mare, i mentre treia la pols de tant en tant badava amb la coberta d’algun llibre. No vaig tardar gaires setmanes a saber d’on havia vingut i què l’havia portat aquí. Vaig topar de cara amb una història personal inimaginable, quan encara no saps com pot arribar a ser de complicada la vida d’algú.

II

No feia tant de temps que l’Imani havia deixat d’estar a les mans de gent que la forçava a fer de prostituta, aturant tants vehicles com pogués. La nit era el pitjor, segurament. Es devia posar al llit sabent que a ningú –a ningú- li importava el que li passés. El cas d'Ivie Okundaye, que va morir atropellada a la carretera N-II a l’alçada de la Jonquera, la va acabar de decidir a arriscar-se. De la història d’Ivie en vaig veure un reportatge a la televisió sobre la prostitució amb noies de Nigèria, amenaçades pel vudú, una pràctica ancestral al lloc d’on vénen, i per l’obligació de pagar als qui les havien portat aquí amb la promesa d’una vida més còmoda. Les seves mateixes famílies, plenes de por i vivint en la misèria, moltes vegades eren part de la trama. Segur que per això l’Imani va arribar a la conclusió que hauria estat pitjor no provar-ho, encara que s’hagués de trobar sense ni cinc, sola i sense papers.

Quan va arribar per fer la neteja no parlava gairebé gens. Alguns dijous, quan la trobava prop de la màquina de fer el cafè, provava d’encaminar una conversa una mica llarga, i això que llavors no en sabia res, de com era ella. Només aquell cos de cafè sol, i una mirada neta i fixa que era la seva força, després de tot. Un dia a l'hora de sortir vam coincidir a la porta. “Sóc de Nigèria”, em va dir contestant la pregunta que li vaig deixar anar. I jo: “he llegit sobre el teu país...” (només el que en va dir  Kapuściński, aquell reporter intrèpid que tan de prop coneixia l’Àfrica).

El següent dijous, vaig aprofitar que l’Imani trastejava per entrar amb una càpsula de Nespresso per dissimular. Just treia el cap una altra companya, que no devia entendre res, quan li vaig proposar d’anar fer un cafè algun dia. I després d’allò ja en van venir molts més, que sovint pagava jo, al bar del davant de la feina, al de baix a casa, al meu sofà. I el sopar, dos o tres mesos després. La Júlia entrant per la porta. “Vine, que et presento una amiga”, i la cara que fa ma filla quan li diuen una cosa que no veu gaire clara.

III

Ivie Okundaye va morir el 2009 quan s’escapava per por que la policia la sancionés per fer de prostituta. El cotxe que la va atropellar va fugir i avui encara no l’han trobat. Sabent això, aquella primera nit de llibertat l’Imani la va passar en un hostal, no gaire lluny, mirant alternativament el sostre de l’habitació i la porta, esperant que entressin a arrencar-la del llit per fer-la tornar al lloc que li pertocava. La seva decisió hauria pogut comportar, també per a ella, la mort, però havia arribat a la conclusió que no hi hauria notat gaire diferència.

L’endemà encara s’hi devia estar una estona, entre aquelles quatre parets, però no s’hi podia quedar i tenia gana. Els quatre calés que havia reunit no li durarien gaire, per això havia de comptar, sobretot, amb la sort. Si es quedava massa temps allà, la trobarien; si marxava, segurament, també. Així que va seure a un banc de la plaça, sota les moreres, en aquell moment que no hi havia ningú, per pensar-hi una estona més.

Al cap d’una estona es va sentir descoberta per una dona negra amb una criatura als braços que es va asseure al banc del davant. Tothom podia ser delator, un testimoni que l’havia vist allà. Després encara va venir una altra noia més jove, sense fill. Quan ja es volia aixecar, incòmoda per no poder explicar res a ningú, se li van dirigir, no recorda com. Li devien preguntar què hi feia allà, i a ella no se li va acudir res millor que dir que estava de visita. De visita a qui, si elles ho sabrien, si s’estigués a casa d’algú, en aquell poble? Quan es va adonar del disbarat que acabava de dir, va haver de tirar pel dret: com podia aconseguir menjar, on podia dormir? Sort que li van indicar que aquell mateix dia hi havia recollida d'aliments. Va fer cua, van consultar si a ella n’hi podien donar... i va conèixer la Carme, una dona a qui mai no li han de dir res dues vegades, la primera a qui va explicar com havia arribat allà. Ara que al conec, sé que el seu cas li devia fer obrir aquells ulls com unes taronges, abans de fer-la pujar al seu cotxe i portar-la a aquell Centre d’Acollida. L’Imani només suplicava que, sobretot, l’amaguessin a un lloc on no la pogués trobar ningú.

Aconseguir una feina va ser una altra odissea. Allò que la cuidessin sense pagar no podia durar gaire, però era difícil pensar en una altra cosa a què dedicar la seva vida, i encara més quan ella mateixa creia que no sabia fer res més que complaure sexualment. Encara ara, que ja ha passat prou temps, quan a vegades miro d’explicar-me, de dir-li que trobo fascinant el que li ha passat i com se n’està sortint, mira cap a un costat, o cap a la porta, per assegurar-se que ningú no ho ha sentit, que no crido el mal temps i que ja ningú no se l’emportarà. De fet, jo també m’estimo més no pensar-hi gaire.

Joan Lluís Adserà: “Crec que hem d’apujar una mica el nivell i fer un bon paper davant d’Europa”

Un tast de l'entrevista publicada a la revista La Planenca i a Mirall.

Joan Lluís Adserà, dissenyador industrial, és president de l’equip de futbol australià Llops del Pla de Santa Maria i de la Lliga de Futbol Australià de Catalunya. Fa onze anys, després d’una calçotada, hi va jugar per primera vegada i de seguida s’hi va sentir atret. En aquell moment també van veure’n algun partit a la televisió, i va ser així com van formar aquell primer equip, el Belfry de Valls, com a alternativa al futbol al que estem més acostumats. Ara també defensen una Selecció Catalana que no ho va tenir fàcil per fer-se un lloc als campionats europeus i que va pagar part de l’expedició a la Copa d’Europa que es va celebrar a Bordeus a través d’una campanya de micromecenatge. 

Durant un partit (cedida per Esther Cortada)

-Per situar-nos, l’equip que teníeu anteriorment, el Belfry, ja no existeix…

No. Com a Belfry, no. Ara som els Llops del Pla.

-Tot va començar fa… onze anys?

Va començar fa onze anys, el 2002, a Valls. Pel fet de veure a la televisió com jugaven, ho vam voler provar. Va semblar que era divertit i ho volíem practicar. Vam formar l’equip i vam contactar amb gent de Barcelona per fer una lligueta, entre dos equips, que eren els Barcelona Stars i nosaltres, els Belfry.

-Quan vau començar els únics que existien eren aquests de Barcelona, els Stars?

Sí, a Barcelona sí.  

-I en general, a tot Catalunya?

Els primers a tot Catalunya van ser els Belfry, però a Barcelona hi va haver tota una comunitat de gent que va voler contactar amb la cultura australiana, allà més aviat va sorgir per la voluntat d’integrar la gent australiana de Barcelona, i aquí a Valls va ser més per les ganes de provar aquest esport.

-I vau aparèixer més o menys al mateix temps. Una casualitat?

Sí, però potser tampoc no és tant casualitat, quan van començar a retransmetre aquest esport, al Canal+, no s’havia vist mai i ens va cridar l’atenció. Ara com que ja no ho fan o és més difícil de veure, ja no hi torna a haver tanta gent interessada.

-Tot i així llavors van sorgir altres grups…

Sí, va sortir un equip a Tarragona, encara que no hi vam arribar a jugar mai contra ells. No sé si finalment es va formar l’equip de Lleida… la majoria de vegades algú de Valls també anava a reforçar els equips que havien sortit. Així que els dos equips més forts eren el de Valls i el de Barcelona.

-Ara s’ha perdut una mica tot això…

A Valls l’Ajuntament ens va posar moltes pegues. Ens feia pagar el camp, quotes, ens deixava només un triangle al final del camp per entrenar, era molt difícil trobar data per fer els partits… tot impediments. En canvi, aquí al Pla, al fer el camp de gespa vaig creure que era una opció. Ho vam plantejar com una alternativa al futbol normal. La idea era mantenir també l’equip de Valls, però el que va acabar passant és que els de Valls van anar venint, pels impediments que hi havia. Al final som cinc d’aquí al Pla, molts de nouvinguts, i la resta gent de Valls. Tres de l’equip són força joves. 

-En aquesta lliga quants equips sou?

Som els Llops del Pla i, esporàdicament, perquè em consta que no entrenen gaire sovint, els Cossetans, que hi ha gent de Valls, però que no entrenen a Valls, van a Tarragona, allà al costat del Francolí.

-I a cada equip quants jugueu?

Jugant, 9 persones. Llavors l’ideal és durant el partit tenir 3 persones de recanvi. De fet, a l’Europeu en pots allistar 16, perquè també hi ha molts partits. L’habitual és 15, en el futbol que juguem aquí, perquè no és com a Austràlia que hi ha camps ovalats que hi poden jugar 20 persones. 

-O sigui que l’esport és el que s’ha adaptat a les condicions de cada lloc.

De fet, allà a Austràlia el que han fet és adaptar els camps de criquet per jugar a futbol australià, i són enormes. Aquí ha de ser al revés, hem d’aprofitar els camps de futbol i de rugbi per practicar. En camps de futbol pots arribar a ser entre 7 i 9, i en camps de rugbi l’habitual és ser 9.

-Dius que s’aprofiten els camps d’altres esports, però aquest és un esport força antic. 

Sí, és un segle d’història, però des del principi s’aprofitava l’època que no es jugava a criquet per jugar a futbol australià. De fet, em penso que la temporada encara es regeix per això.

-I com va ser que aquest any passat, per presentar-vos a la Copa d’Europa a Bordeus, vau decidir organitzar aquesta campanya de micromecenatge a través de la plataforma totSuma?

Per la falta de calés… i,  a part, aquest any ens tocava jugar a França, veníem de l’any passat, que tocava Glasgow, i no hi vam poder anar, perquè la gent estava una mica desanimada i jo també estava enfeinat. Però aquest any passat sent tant a prop vaig pensar que per poca ajuda que tinguéssim ja hi podríem anar. La idea al principi era aconseguir 3.000 euros, però amb la gent del totSuma vam dir que amb el temps que ens havíem agafat era just, perquè vaig començar aviat, però, entre enviar la proposta, que ens diguessin que sí, millorar el text… van passant les setmanes i quan va ser definitiu només faltaven 20 dies. I llavors vam demanar 2000 euros,  que seguia sent difícil, però més factible. Ells també envien informació a diaris… va sortir al Periódico, i els calés van anar caient. Hi va haver una aportació de 200 euros d’un ex-jugador, que, a més, va renunciar a la recompensa que teníem pensada. Perquè això del micomecenatge funciona així, representa que s’hi posen uns diners a canvi d’una recompensa. En aquest cas, era la de venir amb nosaltres a l’expedició, i fins i tot hagués pogut jugar. I si no hagués estat per aquells 200 hagués estat complicat. Faltaven 12 hores i vam arribar a 2.050 euros.

[...]

Entrevista completa aquí

La roda de Ramon Barnils

Obro el llibre i dic: “Digueu-me noms sense parar, que me’ls apunto a la llibreta”. I a la primera repassada, en lletra grossa ja n’hi van uns quants que acaparen altres noms més petits, imprescindibles per completar el puzzle que ofereix Vint i Ramon Barnils. Ara que aviat farà tretze anys que en Barnils no hi és, el seu rastre més evident és fet de converses plenes de recomanacions personals i periodístiques, de prediccions polítiques i també de propostes de lectura, que també vol recollir aquest llibre a partir d'entrevistes de la periodista Laia Altarriba a persones conegudes que hi van tractar (divuit homes i dues dones), com Joan Puigcercós, Joan Manuel Tresserras, Vicent Partal, Eliseu Climent, Ferran Torrent, Biel Mesquida o Marc Recha;  tot recordant mitjans i treballs en els quals va participar: Tele/eXpress,  Ajoblanco, la revista de la Solidaridad Obrera i Catalunya, de la CNT; el programa de Catalunya Ràdio El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico o el llibre La torna de la torna, sobre el cas Puig Antich, que va encomanar a uns alumnes seus.

Mas i Mas, Bikini, Luz de Gas: la nit barcelonina és un escenari rellevant per acabar d’entendre a en Barnils, a qui també  veiem en una versió més casolana gràcies a Núria Carrera, mare dels seus fills, o Jordi Clofent i el meu tiet Lluís Estrada, que van ser companys sobretot en les hores de més recolliment que passava a Figuerola del Camp, en aquella casa que m'han dit que tenia ben just el més necessari i sobretot molts llibres. El documental que acompanya el llibre, de Laia Soldevila i Albert Lloreta, encerta en el fet de buscar els escenaris de Sant Cugat, la seva ciutat natal, i Figuerola, el lloc on va acabar, per fer parlar aquells qui el van tenir més a prop. El periodista és davant del calidoscopi d’aquesta obra, publicada per Edicions DAU, l’editorial d’un dels seus fills, i impulsat precisament pel Grup de Periodistes Ramon Barnils (l'autora n'és vicepresidenta), però aconsegueix cedir protagonisme als qui el fan girar, l’entramat de gent amb qui havia coincidit més o menys temps en algun moment de la seva vida, intercanviat impressions de tot tipus, des de polítiques a literàries.

És a partir de la interrelació amb totes les persones que apareixen a l’obra, que els més badocs descobrim, per exemple, que tenia tan fregida a la Maria Aurèlia Capmany per les crítiques que li va fer en alguns articles, que ella no va voler posar anunci a la revista El Temps, quan l’Eliseu Climent li va anar a demanar a l’Ajuntament de Barcelona; i altres coses segurament més importants per entendre la seva capacitat d’anàlisi, com que va predir que el Carod Rovira seria president d’ERC i que després vindria en Puigcercós, i que va ajudar a fer la propaganda política tant a ERC com a CIU. Ben mirat, potser no és estrany que fins ara no hagi sortit cap llibre que tracti de fer una biografia completa del de Sant Cugat: aquest l'han hagut d'editar els seus, està clar, i tretze anys després. Fins ara hi havia un recull d'articles i es va fer una exposició sobre la seva tasca periodística, també impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. Però ara que es pot començar a acotar el que ens va deixar, i que ha passat el temps, si parles sobre ell també és més difícil que et retreguin res.

La roda de contactes continua girant, i així al llibre veiem com a partir de la idea que tenia Barnils sobre el que havia de ser la futura Agència Catalana de Notícies, una de les seves dèries, feta realitat al 1999, d’altres opinen de maneres diferents sobre el seu èxit: mentre que Joan Manuel Tresserras creu que va funcionar bé la vinculació de l’ACN a la federació d’agències internacionals de notícies (llavors ell era de la Comissió Assessora sobre Publicitat de la Generalitat i President de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió), per a Eliseu Climent, la vessant internacional que havia de tenir l’Agència va quedar a mitges, i això que en aquell moment “el president Jordi Pujol haguera pogut fer el salt. [...] Eren estructures d’estat comunicatives, que són fonamentals. I ara anem corrents a veure si podem arreglar-ho.”

Mirant la llista de noms de les persones entrevistades per al llibre -rellevants i classificades segons l'àmbit en el qual van coincidir amb el periodista, però que sospito que també n'hi haurien pogut sortir d'altres-, de tots els qui s'anomenen, de llibres, de revistes, de programes de ràdio, de pel·lícules, intuïm la trama que el Ramon Barnils tenia al cap, com veia el periodisme del moment i com havia de ser el que vingués. Veia el que havien fet durant la República Eugeni Xammar, Irene Polo, Josep Maria Planes, un bon punt de partida, i és a partir dels “plans” ambiciosos que tenia per al periodisme i per a la política del present i del futur,  que feia recomanacions als seus coneguts, parlava amb l’un i amb l’altre i els deia això i allò altre perquè un dia s’acabessin trobant, perquè seguissin la roda. Recomanava llibres que eren de la seva corda, però també d’altres que, si no ho eren tant, per alguna cosa o altra te’ls havies de llegir. Acabo aquest que m’ha caigut a les mans  i, per al·lusions, començo la recerca d’aquell del Xammar que tenia apuntat en un altre paper, però, encara no sé ben bé perquè, també acabo prenent de la biblioteca Articles amb cua, de Josep Pla: clarividents, irritants, sexistes, i interessants, segur que sí.