Dona, amb tot d'altres condicions

A Dory Sontheimer, que mira de reconstruir la història de la seva família, víctima de l'holocaust


Dona, amb tot d’altres condicions
igualment punxants, indaga
en la seva història
a través de cartes del passat.
S’obre la tapa d’on es grillaven
els noms desmembrats
i surten sencers serpentejant:
a la vista encara el dubte de les intencions.

Dona d’un lloc concret,
com totes, condicionada pel moment
que va ser donada a llum
per primera vegada,
troba el llegat d'una memòria fosca.

Dona que s’ha fet aquí,
d’una raça com totes,
avui encara sense sentit
si es posa a la gàbia d’un mapa,
es descobreix arrelada al cor de la negra Europa.

Ella, a la teranyina
del continent destruït per ell mateix
encara ara des d’aquella vegada,
troba els fils per al nou teixit
d’una existència pròpia.

Pel·lícula muda

La xifra s’enfila fins als tres centenars
i pico, i la pel•lícula dels qui s’han dit
víctimes, s’estrena en cinema
d’una sola sessió.
A la retina s’hi queden els números:
buits de rostres, ja se n’hi apleguen
fins a un milió.
Els trossets de vida enduts pel vent
s’escapen en forma indefinida,
fins que, un a un,
tornen a sumar-se en la paraula
que fa emmudir les imatges.

1a Jam Poètica dels Països Catalans a Montblanc: els que hi hem estat (i hi haurien pogut ser molts altres)

Tots hi volem ser, però plou. Alguns no hem pres gaire bona nota del programa d’activitats ni del cartell que s’ha difós infinitament per facebook, però sabem a quina hora comença per no perdre’ns-ho. Per sort la majoria gosen saludar-se obertament com a amics i coneguts que fa temps que no es veuen, que aquesta gent tendeix a les fortes abraçades. D’altres ens ho mirem tot com si acabéssim d’aterrar d’algun lloc molt lluny i necessitem un temps d’adaptació protegits per la timidesa. Quan assumeixo que tindrem fred i acabarem molt mal pentinats per la pluja i el vent és l’hora de connectar-me. Agafo com a recolzament una bona amistat força recent, i em camuflo per poder prendre bona nota de tot amb comoditat. Si n’escric alguna cosa no diré el nom de ningú, que quedaria lleig deixar-se’n tants altres.

Tots els que hi érem, més o menys

No sé parar gaire atenció a les explicacions de les guies turístiques plenes de paciència, ja m’hi he passejat força per Montblanc i només puc fixar-me en com s’ho fan per presentar els seus poemes la cinquantena de poetes de tot arreu que van intercalant les seves veus. Lloem l’empenta del principal organitzador, que ja no cal que estigui més nerviós, perquè ja hi som,  i la diada es torna de seguida reivindicativa i patriòtica -després del primer poema ja cridàvem “In-inde-independència-“. Dic que som de tot arreu, però constatem aviat que en aquesta Jam Poètica en proporció n’hi ha més del País Valencià que de qualsevol altre lloc dels Països Catalans. Fins ara no m’havia fet a la idea de fins on arriba l’empenta d’aquest grup de gent del sud que estimen el seu país tant com les lletres, i que, per tant, són combatius, imparables.

N’hi ha que reciten els seus poemes amb experiència, es nota que ho fan més sovint que d’altres que quan pugem les tres escales de la tarima, ja ens falta l’aire. Sovint em captiva més el “com ho diuen” que el que diuen, i traeixo així una vegada més el que em dic sempre, que m’importa més el contingut que el continent. Els que retinc a la memòria són els que han aconseguit cridar l’atenció amb la força: sovint, les paraules grosses també hi ajuden; bé que ho sap el qui dedica un poema “Als malparits”, o la que comença emocionada dient que és del barri valencià del Cabanyal, en risc de desaparició per obra de la crueltat urbanística i cultural a la zona. La originalitat també és una bona aliada pel lleidatà que gosa representar una llegenda de Sant Jordi moderna només amb sons, sense tallar-se ni un pèl.

En altres trobades com aquesta ja se m’havia acudit, a partir d’un moment determinat, sobretot quan ja m’ha tocat fer el meu paper a l’escenari i tinc tot el temps del món per fixar-m’hi, que després d’unes quantes intervencions seguides es respira esgotament, s’ha de simular una atenció que tots volem quan ens toca però que costa de mantenir molta estona seguida. Em sento culpable per haver sortit al lavabo abans que s’acabi la sessió de lectures matinals, just quan ja li tocava a l’última poeta, potser la de més edat de tots els que hi érem. Sort que a la Vila Ducal tots els marcs són impagables, i remullats encara deixen anar un aire més místic que no passa desapercebut. A més, l’actuació musical en l’acte central del dia fàcilment ens ha tocat la fibra amb cançons del Lluís Llach -cantades a pulmó per la majoria- i de Silvio Rodríguez. Pocs deuen haver menjat mai en una església, i el dinar que fem a Sant Francesc a més ens serveix per sortir a fotografies i enfortir amistats.

Ja al matí, la previsió d’haver de visitar tants centres de culte m’ha fet venir ganes de llegir aquell poema que vaig dedicar al tiet Josep Milà: “El que queda és la recança / provinent del campanar, / que només va deixant les hores / dels qui moren bé.” A algú o altre em dec haver posat a la butxaca, amb aquests versos que anuncio explicant que ell va morir a la presó de Tarragona i el van deixar en una fossa comuna. La mateixa senyora a qui jo no he pogut escoltar, perquè he hagut de sortir abans d’hora (era una urgència), quan ens trobem cara a cara em diu que li ha agradat el que he dit. No sé si se n’ha adonat, que jo no he pogut escoltar la seva intervenció, però potser ha pensat que els gustos no hi entenen d’amistats, encara que avui, a més d’escoltar poemes i fer-nos veure, haguem vingut per estrènyer llaços.

Vell continent

A partir de l'obra Blut un Boden ('Sang i pàtria'), de Manuel Molins, i sobretot del personatge inspirat en el filòsof Martin Heidegger.

Si et passeges pel vell continent
amb el posat sempre desafiant
de qui vol trobar vells gegants
en el seu estadi més primari,
potser els exampis darrere
de l’escenari, entre bambolines
d’un espectacle dantesc per acabar.
Sabràs si encara els cal
un savi feixista filòsof
que els faci d’apuntador,
o si, ara que sempre
som a prop
de l’odi al pròxim,
sols ja poden exterminar-te
en nom de l’ordre establert
o alguna pàtria privilegiada.

"Blut und Boden ('sang i pàtria)" europees

Si com a únic títol d’un llibre llegíssim ‘Sang i pàtria’, en el moment polític que vivim ens vindria al cap potser automàticament “lluita i violència”, associant tan sols dues paraules a tot el neguit d’un poble que busca resultats per a la seva situació, un canvi. Però, si encapçalant la portada d’aquest mateix llibre,  llegim ‘Blut und Boden’, que també sona fort, però d’entrada més llunyà, ja ens hem d’endinsar en un imaginari que no és només el d’aquest país, que ens  transportarà en l’espai i en el temps, encara que, al final, no ens semblarà que haguem anat tan lluny.

Manuel Molins, un dramaturg valencià de llarga trajectòria, ens porta de cap al 1933, en el moment en el qual el professor i filòsof alemany Martin Schwarzwald, alter ego de Martin Heidegger, fa un discurs a la universitat de Friburg i les seves paraules exaltades ja deixen veure per on va: “Creix la nova Alemanya / Arrelada a la terra / la gent i els seus poetes / Per construir cal destruir: / Destruïm / Tot allò que ens impedeix / La nostra autèntica existència /”. Darrere el que diu, sempre deixa anar una pàtina de suavitzant que s’anirà tornant rugosa a mesura que intervenen els altres personatges –pocs, però tots molt representatius d’un determinat pensament-. El professor cita Hölderlin i s’escuda en una poesia que creu feta per a elegits i que li serveix per explicar l’Alemanya que vol.

No és casualitat que sigui un jove soldat francès qui encara no ha endivinat si hi ha gaire rastre de nazisme hitlerià rere les paraules de Schwarzwald. Per entendre si el pot fer servir per reconstruir l’intel·lecte europeu, hauria de captar el que el filòsof li diu entre línies a la cabana típica alemanya on es troben, però la guerra no el deixa pensar amb claredat o treure la màscara a l’ídol intel·lectual. Martin no acaba de ser clar amb ningú, i és gràcies a això que el podem veure en tota la seva complexitat: la seva dona Alma, que combrega amb les idees del professor sense qüestionar-se-les gaire a fons, però pateix per si els aliats li descobreixen documents que el poden inculpar, hi manté un diàleg acalorat per treure’n alguna veritat; és el cost de tenir per marit un escollit que no té cap culpa que li hagin atorgat el do de la saviesa.

 Heidegger amb la seva dona Elfriede a la seva cabana de la selva negra

A part de les notes ben trobades i rellevants a l'inici de cada capítol, que ens serviran de guia de lectura a través del punt de vista d'altres filòsofs, historiadors, traductors de l'obra del professor i d'altres que sabien com va ser l'horror nazi, serà el personatge de Sharon Stein, una jueva polonesa, el que oferirà el contrast necessari amb les paraules de Schwarzwald. Els diàlegs entre les seves titelles de dit són una manera hàbil de distreure les dones del gueto, però també de parlar-los del professor alemany que un dia la va seduir fins i tot a ella, i sobretot, d’explicar-los qui són, l’únic que pot ajudar-les a afrontar el que trobaran al camp de concentració. És amb Stein que viatgem al que hi ha al fons dels feixismes d’aquest vell continent; el dret a reivindicar el privilegi de la raça, donat per naixement, davant del dret a existir perquè sí i la necessitat de defensar els orígens siguin els que siguin. Veurem que, enlloc de superar el dilema o d’un canvi real, avui encara som aquí; qui no tolera la diferència encara campa per Europa buscant el que els déus han predestinat per a ell. 

Poesia: entre el descuit i l’elitisme

Ara que ja tornem al fred, podem fer recopilació d’una gran quantitat de festivals de poesia que s’han organitzat arreu dels Països Catalans des que va començar l’estiu: començant pel Veus paral·leles, que aquest any va tenir el gallec com a llengua convidada, ens perdem en una multitud de mostres de poesia en català presentades amb més o menys suport institucional. En alguns casos, i també en el del festival que va fer parada a la capital tarragonina, entre els impulsors i els col·laboradors sorpèn veure-hi els esforços de la Institució de les Lletres Catalanes per ser-hi present i fer servir el seu nom per contribuir a la difusió de la poesia en general, mentre que altres ens públics se’n renten les mans, pensant que “sort que la feina ja ens la fan uns altres”.  

Imatge del Veus paral·leles d'aquest any al claustre del Seminari de Tarragona

Altres articles han fet referència al descuit dels ajuntaments en relació al seus poetes i a la poesia en general, un gènere que, d’entrada, potser és poc atractiu per gran part de la població. Però hi ha un altre grup de persones que s’hi ha immergit i n’ha fet una part important de la seva vida, com ho demostren els participants als festivals (una altra cosa seria comprovar si realment en llegeixen en la intimitat). Precisament, d’altres que compten amb l’assistència de gran quantitat de poetes són el Bouesia, que aquest any ha complert el desè aniversari per pobles de les Terres de l’Ebre, o el Poesia des dels balcons, a Riba-roja d’Ebre, que procura donar mostra de la poesia que es fa arreu des Països Catalans i també fora, una ambició compartida per l’ajuntament del poble, que s’aboca no tant sols en el suport econòmic de l’esdeveniment, sinó també en l’organització. El resultat és una trobada un pèl caòtica, per la quantitat de participants, però hi destaca la generositat dels veïns i la possibilitat de veure-hi barrejada l’obra de poetes més i menys coneguts. 

Parlant d’aparadors que també ens permetran treure conclusions sobre la poesia que s’escriu aquí, hi ha el Poemestiu, un festival de l’Empordà, o el Poésart, a Artà (Mallorca). El seu valor serà precisament el d’ensenyar-nos diversitat i, perquè no, potser també les diferències de qualitat entre uns i altres, com deu passar en tots els ambients culturals normals. Precisament, al digital Núvol, en un article del març de l’any passat, Damià Bardera feia una distinció entre la bona poesia i una altra, la que fan els anomenats “poetastres”, un tracte despectiu per a aquells qui fan un poesia que a algú li sembla que no arriba al nivell de la bona. Suposo que és un intent de denunciar l’intrusisme que també hi deu tenir un lloc, però l’elitisme tampoc li fa cap bé a aquest gènere literari viu, que, si en som amants, hem de voler que tingui el màxim pes possible en el nostre entorn. Quan haguem intercanviat i llegit, millor sense malícia, el que escrivim, podrem escollir i veure què ens quedem, què volem guardar.

Natura viva

La natura és una ànima muda
que s'està despullada en un revolt
i sota el raig de sol es desplega
per mostrar-te la immensitat que acull.
Silenci, silenci, per a una total immersió,
que no hi ha prou música
per a aquesta banda sonora
subterrània dels mots
i de la seva pell madura:

deixarà que t'hi emboliquis
per anar de primavera a hivern
fent de les inclemències del temps
empremtes fondes que guanyis.

"Fageda encantada", a la Serra d'Urbasa (Navarra, agost de 2014)

Naixement del riu Urederra (Navarra, agost de 2014)