A sang freda

Truman Capote (foto: Irving Penn)

A sang freda, de Truman Capote, va ser un dels llibres del nou periodisme que em va captivar. A part dels fets que centren la trama d’aquesta obra a mig camí entre l’assaig i la novel·la, l'assassinat d’una família sencera sense motiu aparent i la posterior investigació policial i detectivesca, narrats sense enfangar-se en els detalls morbosos, el que vaig trobar més interessant de l’obra de Capote va ser el que semblava una fixació del narrador per un d’ells, que el porta a fer una introspecció única en la ment d’un presumpte assassí. De fet, aquest llibre sobre un crim ocorregut als anys cinquanta a un poblet de Kansas, era una lectura obligada de la carrera en l'assignatura anomenada ‘nou periodisme’, per tot allò que deu representar dintre d’un estil periodístic necessitat de tècniques literàries i bones dosis de crua realitat per fer-se entendre. Podríem dir que la rigurositat aquí enfoca més en la posada en escena, el que veuen els ulls de qui escriu, que moltes vegades pot esdevenir ultra realista. 

Aquest de Truman Capote és un altre llibre que em va bé com a purga: ja és això el que es devia buscar en el treball dels “nous periodistes”, el buidat interior dels quals ens hauria de deixar llegir amb més o menys esforç tota la càrrega sentimental que sempre carreteja un determinat moment històric. No puc oblidar tampoc altres obres que vaig tastar, com Fiesta, de Hemingway; Miedo y asco en las Vegas, de Hunter S. Thompson, situat en el periodisme gonzo, un nou periodisme portat a l’extrem, o Homenatge a Catalunya, de George Orwell, encara que no gosi posar-lo al mateix sac. 

Ara, posem que en aquella manera d’explicar-se a través de la literatura i l’autenticitat d’una mirada pròpia, hi vaig veure un ganxo per agafar-me, pensant que havia trobat alguna cosa nova per posar en pràctica, amb les pretensions suficients. Posem que després dels primers treballs que vaig fer per a l’assignatura, i fora d’alguns posts al blog que tenia llavors, no hi va haver cap més intent de publicació d’un text d’aquell tipus, fins que la idea de fer-ho va anar quedant diluïda. Posem que, només l’any passat, van ser acomiadats més de 6.000 periodistes arreu dels Països Catalans. Posem, doncs, que la gent que es vol dedicar a la comunicació d'algun tipus, i encara més si ho fan d'una manera poc convencional, no hagi de quedar-se de braços plegats, esperant que algú li pagui per fer el que fa. Posem que una no  pugui deixar de llegir, ni d'escoltar, ni de parlar, ni d'escriure, ni de treballar... no fos cas que un  dia, sense aparent premeditació ni que res li ho hagi fet notar, en desapareguessin les ganes.