Temps de cançons. “Gràcies, Ovidi” al Bravium Teatre de Reus

El grup és d’aquells que es faria seu qualsevol escenari de dimensions acollidores, i arriba a la platea perquè aquesta sempre li és còmplice. La majoria dels que aquest diumenge van fer cap a la sala del Bravium de Reus ja devien ser seguidors de l’Ovidi Montllor als anys 70 del segle XX, i ara aquest concert té l’al·licient que canta l’Arturo Gaya, del conjunt ‘Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries’, amb qui ja han passat altres vetllades plenes de complicitats.

Gaya, portaveu del tercet, que conforma amb Kike Pellicer al contrabaix i Paco Prieto a la guitarra, anuncia que no volen fer un acte d’homenatge des de la nostàlgia, que el que volen és recuperar un sentiment. Això deu ser difícil d’aconseguir quan, precisament, anomenes l’espectacle “Gràcies, Ovidi” i el dediques a les cançons més significatives del cantautor. Però, el mateix temperament d’aquestes peces, que sempre adopten un aire de tragicomèdia, contribueix a endinsar el públic en les trifulgues internes de cada cançó, deixant de banda l’embolcall. El sentit “Homenatge a Teresa” que interpreta el grup és una mostra de la voluntat de traspassar tot el protagonisme a allò que es diu i no a qui ho diu, encara que entre peça i peça s’encarreguin de recordar-nos quina va ser l’aportació de l’Ovidi Montllor, passant per la cançó francesa o la música d’arrel, i ens ofereixin un discurs, segurament, molt propi de la Nova Cançó.

 
El repertori del concert repassa el ‘Vinyes verdes vora el mar’ de Josep M. de Segarra, el ‘Poema sense acabar’ de Joan Salvat Papasseit o el ‘M’aclame a tu’ de Vicent Andrés Estellés, que Montllor ja va interpretar, més enllà de ‘La samarreta’, de la que fins i tot en fan un bis amb participació del públic, o ‘La fera ferotge’, i encara en regala un parell que l’Ovidi no va arribar a enregistrar. Tot plegat és mostra d’un entramat de cançons i de poesia que tornen no pas per casualitat, sinó perquè feia falta el seu embolcall. Sinó, que ho diguin a Feliu Ventura, a Cesk Freixas, o aquells Inadaptats, per posar només alguns exemples, que també n’han versionat algunes en altres moments. Més enllà de la traça de cada intèrpret a l’hora de tornar a aquestes cançons i de donar-los una veu pròpia i nova, segurament el més rellevant és la recuperació d’una lletra dita com és dita, i encara amb la mateixa voluntat de perviure.