Carta oberta a Teresa Duch, escriptora tarragonina

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de maig i juny de 2016

Teresa Duch signant exemplars del llibre el passat Sant Jordi

No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l’escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m’agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m’ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d’una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l’autor. En aquest cas, l’esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d’introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l’autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l’actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumarada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dóna als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l’Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

Ja ho veus ara, Teresa: aquesta manera d'explicar-ho ha estat un joc, però si no t'ho acabes de creure, pensa això que se m'acaba d'acudir: més val una crítica condicionada per l'afecte, que deu d'afectades pels prejudicis.

 

Tarragona fúcsia (història fictícia d'una nit de focs)

Si dic que divendres ja eren les 10 de la nit, quan sortia del Serrallo, la majoria de lectors es posaran les mans al cap. No s’hi pot anar tan tard, a buscar lloc per veure els focs, i menys el dia fort. Com a cronista ara crec que vaig tenir sort de trobar el company de carrera a qui a partir d’ara anomenarem Ernest, per no deixar-lo tan en evidència, encara que els del gremi de seguida l’hauran clissat. Em penso que no devia tardar ni mig minut de conversa a dir-me per què no era la seva parella, aquella nit “màgica”, que hi hauria menjar i beure, que veuríem les estrelles. Per pura xafarderia, em vaig deixar donar copets a l’espatlla, estirar el braç i presentar-me a tothom. Una dotzena d’exemplars madurs (sense contar-lo a ell) d’aquesta professió convidats pel Col·legi de Periodistes amb les respectives parelles:
- Què, xaval, com ho teniu per allà?
- Buff ni te cuento. Bé, ara estic bé, des que va marxar aquella.
I de seguida vam anar per feina, prenent posicions als nostres llocs:
- Doncs l’altre dia vaig passar pel Diari  i no t’hi vaig veure – em va fer la del costat, mirant l’hora.
- Ah, devia haver sortit...

Ningú patia perquè els focs els agafessin menjant, en realitat. La fideuà ja es pot tornar resseca, que amb una mica d’allioli... i així vam anar buidant els plats de plàstic, en bancs de dos en dos, fins que els focs multicolors van deixar de reflectir-se a la calva del cuiner. Abans d’acabar-nos les mandonguilles amb sèpia, vam fer el primer intent de salpar per arribar a la platja del Miracle, però de seguida vam veure que no era de broma el vent que ens ho havia fet descartar d’entrada. Durant aquest curt tambaleig pel port olorós, l’Ernest encara va tenir temps de fer-nos sortir a unes quantes fotos de rigor davant dels esclats de llum fúcsia. Ja no em vaig poder treure del cap en tota l’estona que allò era com haver pujat en una atracció de la fira de Salou abans que arribés Port Aventura, com si ens haguessin donat descomptes per descobrir-hi la màgia del Kitsch. 

Amb ànim de documentalista, la senyora d’en tal, que finalment havia decidit comunicar-se només amb els periodistes mascle de la nostra taula, va treure la càmera comprada fa deu anys: un dels meus companys d’ofici havia fet diversos passos en fals darrere de la seva nòvia fins que havia aconseguit treure-la a ballar. Les ulleres d’ell, noves de trinca, lluïen sobre el pòmul jove d’ella. Només llavors vaig començar a notar la petita música que sortia d’algun lloc de la barca. El meu avi els hauria dit alguna cosa sobre el Fred Astaire i la Ginger Rogers mentre, al cel, cremava la darrera artilleria multicolor com si s’hagués acabat el temps abans d’hora. Jo menjava coca i xocolata sota l’esclat de la Lluna mentre l’Ernest ja s’escrivia missatges amb una altra.

Buscant la coincidència

El vaig titular Esferes coincidents força aviat, potser quan vaig trobar el que lligava la majoria de poemes d'aquell document de l'escriptori de l'ordinador. Llavors va començar a ser fàcil determinar-ne l'ordre i la forma. Potser n'hi ha que tenen clar l'argument principal i l'estructura del poemari ja abans de fer les primeres lletres. De fet, en els aspectes més o menys literaris potser també sóc aquí: ordre, claredat i neteja general. Per higiene creativa (mirant que les idees no es cabdellin més del compte) i perquè em sembla que deu ser com el missatge arriba més bé, vaja.
 

Això ara és el que m'interessava: com transmetre el missatge perquè arribés a lloc i s'hi quedés, com a mínim, una estona. Com fer creure a la gent que el dibuix d'aquelles tres esferes que aparixien de sobte a les pàgines del poemari, realment representava la manera en què estan agrupats els poemes del llibre. Fer que, per uns moments, fos una mica més visible el punt d'universalització d'allò més íntim; un instant en el qual allò que passa al món és exactament allò que ens passa també a casa, rere les parets primes d'un poble i d'un país.

Imatge del Pla utilitzada per a la presentació (Foto: Laia Estrada)

Però la primera qüestió que havia de resoldre era molt més terrenal: com organitzar fora dels límits del meu poble una presentació del llibre que tan amablement m'havien editat i que no ens haguéssim d'encarar a una sala pràcticament buida, i com evitar l'ensopiment. D'una manera molt subtil, anat-los a veure en un altre acte que havien organitzat, vaig enredar els mots.en.cru, un col·lectiu literari tarragoní sorgit de l'Escola de Lletres. Es devien adonar de seguida de la necessitat d'animar una mica aquell projecte de presentació... i també del poc temps que teníem per organitzar-ho, de la dificultat de quadrar agendes... es veu que és molt difícil organitzar qualsevol espectacle que combini de manera una mica dinàmica la lectura i els audiovisuals, encara que no duri ni mitja hora.

Assaig al Cafè del Teatre Metropol

Aquest dijous passat arribàvem a la data límit, la que havíem programat per a aquella presentació, potser sense haver assajat prou i amb els problemes tècnics de rigor. Però en el moment de l'acció, va sortir tan bé com podia sortir. Durant la lectura, que es va incloure al Cicle Hipermetropoesia, el Cafè del Teatre Metropol de Tarragona estava pràcticament ple i la gent s'ho mirava tot amb atenció. Allò que havia volgut dir al llibre era més tangible que mai, i, sobretot,  trobava un lloc on coincidir amb els destinataris. 

El camí de les lletres

Article publicat a la revista Viu Tarragona de setembre-octubre de 2013

De rutes literàries potser se'n podria organitzar una a cada poble on hi hagués hagut un escriptor amb certa voluntat autobiogràfica, si algú es volgués encarregar d'organitzar-la. Les obres Camins de França (1934) i La farsa i la quimera (1936), de Joan Puig i Ferreter, centren la ruta que l'Escola de Lletres de Tarragona ara ha organitzat en col·laboració amb l'Ajuntament de La Selva del Camp i donant forma a la nova associació Camins de Lletres. A mig camí entre l'autobiografia i la ficció, les dues obres que centren la ruta serveixen per apropar als selvatans d'avui allò que l'autor va deixar escrit basant-se en els qui un dia els van precedir. És també una excusa per "fer bullir l'olla" d'una activitat cultural que és sempre imparable. Per força ha de ser així la feina d'entitats com l'Escola de Lletres, amb onze anys d'història, que ha dut a terme la seva tasca en diferents espais, mirant de fer llaços amb altres entitats de Tarragona, i també fent front a una precarietat econòmica que nota especialment el món de la cultura. L'Escola es va establir al carrer Sant Llorenç, a la Sala Maria Aurèlia Capmany, que va haver de deixar, i ara es mantenen les classes a la Llibreria de la Rambla, a Òmnium Cultural del Tarragonès, i, darrerament, també a El Seminari i a la Cooperativa Obrera Tarraconense, on hi té el despatx que li fa de seu.

Un moment de la ruta (Camins de Lletres)

Adrià Targa Ramos i Jordi Vinyals Ferré, que van ser alumnes de l'Escola de Lletres i ara en són professors, van al capdavant d'aquesta ruta intercanviant fragments de l'obra d'un Joan Puig i Ferreté que se'n va anar cap a França però que no ha deixat de ser qui va deixar escrit el nom de "moixerins" per als seus convilatans: "La Moixera és quelcom a part de Catalunya. A  part del món". (La farsa i la quimera). El grup de persones assistents a la ruta, potser una trentena en cadascuna de les dues primeres edicions, surten del Castell del Paborde, pel carrer estret, pel convent de Sant Rafel (Sant Gabriel en els seus textos), on hi havia les col·legiales que despertaven la il·lusió d'una vida més elevada, i per la casa nadiua d'un petit Ferreté sense pare. Finalment, el carrer Major, on des d'un balcó al jove el cridava una passió incontenible, i el campanar de l'església, balcó del domini moixerí, on llegeixen un darrer text que comença així. "Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt del poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventrada. [...]" (El cercle màgic, 1929). Després de les primeres sessions de la ruta, el 22 i el 29 d'agost, es pot fer la ruta cada últim diumenge de mes, a 2/4 de 12 del migdia,  sortint del castell.

A Tarragona, l'Escola de Lletres, amb 7 professors i una vuitantena d'alumnes aquest curs, organitza tallers d'escriptura setmanals, dirigits a persones d'edats i interessos literaris diversos i participa en actes organitzats per l'Ajuntament, com Tàrraco Viva, l'Estiu jove o la Tardor Literària, i els Tallers Oberts dels Artistes de la Part Alta tarragonina.