Tarragona fúcsia (història fictícia d'una nit de focs)

Si dic que divendres ja eren les 10 de la nit, quan sortia del Serrallo, la majoria de lectors es posaran les mans al cap. No s’hi pot anar tan tard, a buscar lloc per veure els focs, i menys el dia fort. Com a cronista ara crec que vaig tenir sort de trobar el company de carrera a qui a partir d’ara anomenarem Ernest, per no deixar-lo tan en evidència, encara que els del gremi de seguida l’hauran clissat. Em penso que no devia tardar ni mig minut de conversa a dir-me per què no era la seva parella, aquella nit “màgica”, que hi hauria menjar i beure, que veuríem les estrelles. Per pura xafarderia, em vaig deixar donar copets a l’espatlla, estirar el braç i presentar-me a tothom. Una dotzena d’exemplars madurs (sense contar-lo a ell) d’aquesta professió convidats pel Col·legi de Periodistes amb les respectives parelles:
- Què, xaval, com ho teniu per allà?
- Buff ni te cuento. Bé, ara estic bé, des que va marxar aquella.
I de seguida vam anar per feina, prenent posicions als nostres llocs:
- Doncs l’altre dia vaig passar pel Diari  i no t’hi vaig veure – em va fer la del costat, mirant l’hora.
- Ah, devia haver sortit...

Ningú patia perquè els focs els agafessin menjant, en realitat. La fideuà ja es pot tornar resseca, que amb una mica d’allioli... i així vam anar buidant els plats de plàstic, en bancs de dos en dos, fins que els focs multicolors van deixar de reflectir-se a la calva del cuiner. Abans d’acabar-nos les mandonguilles amb sèpia, vam fer el primer intent de salpar per arribar a la platja del Miracle, però de seguida vam veure que no era de broma el vent que ens ho havia fet descartar d’entrada. Durant aquest curt tambaleig pel port olorós, l’Ernest encara va tenir temps de fer-nos sortir a unes quantes fotos de rigor davant dels esclats de llum fúcsia. Ja no em vaig poder treure del cap en tota l’estona que allò era com haver pujat en una atracció de la fira de Salou abans que arribés Port Aventura, com si ens haguessin donat descomptes per descobrir-hi la màgia del Kitsch. 

Amb ànim de documentalista, la senyora d’en tal, que finalment havia decidit comunicar-se només amb els periodistes mascle de la nostra taula, va treure la càmera comprada fa deu anys: un dels meus companys d’ofici havia fet diversos passos en fals darrere de la seva nòvia fins que havia aconseguit treure-la a ballar. Les ulleres d’ell, noves de trinca, lluïen sobre el pòmul jove d’ella. Només llavors vaig començar a notar la petita música que sortia d’algun lloc de la barca. El meu avi els hauria dit alguna cosa sobre el Fred Astaire i la Ginger Rogers mentre, al cel, cremava la darrera artilleria multicolor com si s’hagués acabat el temps abans d’hora. Jo menjava coca i xocolata sota l’esclat de la Lluna mentre l’Ernest ja s’escrivia missatges amb una altra.