Coneixes la Montse Farrés

"Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba". Així de senzill. O aparentment. Coneixes la reusenca Montse Farrés i de seguida hi aniries a fer un cafè per parlar de qualsevol cosa. Et diu que escriu poesia. O que és poeta -ara no ho sé. Abans de començar, n'ha llegit molta. Els versos són companys de nits per anar desgranant el viure, i ara li serveixen de carta de presentació. S’entusiasma amb les paraules que esbossa en llibretes pròpies i les trobades en llibres als brocanters. Organitza festivals poètics, promociona altres autors més introvertits.

Al pròleg de Mentre la llum declina, el segon poemari de Farrés, Manuel Rivera Moral ens parla de la poesia de l’experiència per encarar-la a aquellla que ens transmet la veritable fantasia del poeta. L’autora ens fa empassar el seu llibre amb la convicció que, encara que en el fons escriure poemes només sigui un joc entre les paraules, l’espontanietat i alguna cosa més profunda, el que ens estan explicant és una mica nou i, alhora, atemporal; personal i, a la vegada, universal. D’això en sabia la Montserrat Abelló, encara que aquesta ens els donés sempre pulits, com si fos molt clar el que n’hem d’extreure, malgrat la complexitat. Els més colpidors de Farrés també són els més despullats. I no necessàriament els més breus, sinó aquells per als quals no són necessaris ni els adjectius ni els complements circumstancials. No ens cal saber res més del “tu” de qui parla: 

“Del tapís de les ones,

una, se n’ha endut

la brevetat d’un vers

escrit a la sorra.

El teu nom el sap,

la mar sencera.”

Tanques el llibre i saps que podria contenir més poemes. No saps quan va decidir que ja era hora d’acabar, que s’havia acabat aquesta nit, però notes que amb el primer poemari, Converses amb ningú, també publicat el 2014, i fruit d’aquesta productivitat noctuna, hi ha una continuitat en això inacabable de descobrir-se a una mateixa. Desitges que l’autora mantingui l’equilibri en aquest moment (“Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba”); que no caigui ni del costat on es fan poemes automàtics, ni del d’on els versos són refets fins a l’infinit. Saps que té molts números per mantenir-se ferma, tot i la seva sensibilitat. També voldries que l’edició acurada, tan necessària per a la credibilitat dels llibres, sempre l’acompanyi. Que pugui traspassar unes fronteres comarcals absurdes de posar en un país com el nostre, i que la coneguin d’altres que parlen sobre poesia i els que n’escriuen.