Carta oberta a Teresa Duch, escriptora tarragonina

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de maig i juny de 2016

Teresa Duch signant exemplars del llibre el passat Sant Jordi

No sabia si preguntar a Teresa Duch pel que hi ha de viscut en pròpia pell (o en una pell molt pròxima) a la seva novel·la. Deu ser la pregunta més típica però és doblement temptadora quan l’escriptora és coneguda teva i apreciada. He decidit que m’agradarà més que ho vegi aquí escrit i que un dia potser m’ho contesti, com a anècdota per anotar als marges d’una ressenya més o menys literària.

Les cadenes subtils és una novel·la de lectura àgil, una qualitat que, sigui com sigui, no arriba perquè sí i sovint comporta un treball dur per part de l’autor. En aquest cas, l’esforç encara aniria molt més enllà si poguéssim determinar que hi ha hagut una feina d’introspecció real per tal de donar forma als personatges principals, els que resulten més ben dibuixats al llibre. Tarragona, Barcelona, Montblanc i Baltasana, són els escenaris principals on transcorren els fets i sabem que l’autora els coneix de prop, però només mantenen el nom real els tres primers. Em pregunto si podem imaginar que els que tenen lloc al darrer són els més comprometedors, o si el resultat hauria estat el mateix, si tot hagués passat en pobles i ciutats aparentment ficticis.

La novel·la combina dues narracions, una que parteix de la Guerra Civil i una altra que es forja en l’actualitat, per explicar una sola història. Totes dues es van donant al lector en capítols que li permeten anar fent el puzzle de les relacions entre els personatges i els motius de cadascun, sobretot els de les protagonistes: una noia jove i malhumarada en la seva primera feina que anirà descobrint la vocació i la vida que vol viure i una dona gran que per fi podrà explicar-se lliurement a algú. El seu vincle afegeix una crítica al tracte que sovint es dóna als avis i al sistema de treball d’algunes residències per a gent gran.

Després del recull de contes Viatges insòlits de viatgers abrandats, la Teresa ens ha mostrat una nova faceta de la seva capacitat literària. Alumna veterana de l’Escola de Lletres de Tarragona, després de llegir-la podem creure que encara no ha arribat al final de la seva projecció com a autora. I aquí espero que no faci una ganyota de mandra o de decepció: va ser ella la que es va presentar com una abrandada que ara denuncia qualsevol cadena que no ens deixi prosperar.

Ja ho veus ara, Teresa: aquesta manera d'explicar-ho ha estat un joc, però si no t'ho acabes de creure, pensa això que se m'acaba d'acudir: més val una crítica condicionada per l'afecte, que deu d'afectades pels prejudicis.