Un déu al títol

Quan Jurupari era déu. Un viatge al Brasil, de Teresa Costa-Gramunt

Agafo aquest llibre amb la paraula déu al títol i corro cap a la dedicatòria que m’hi ha deixat Teresa Costa-Gramunt. Quina enveja, fer un viatge al Brasil; per no perdre’m de vista ni un segon la identitat laica que em crec de moment, em repeteixo que tot el que és a prop del misticisme em queda molt lluny. He de parar el carro i posar ordre. Costa-Gramunt investiga les rel·ligions amb interès antropològic i empatia, i amb aquests poemes i proses poètiques a vegades les explica de la manera més senzilla: “Diuen els vells de la tribu que Jurupari fou concebut d’una verge”1.

Al Brasil tot va ser nou i, alhora, antiquísssim, però, sobretot, colpidor. Si ho volem, els viatges ens revel·len la manera que tenim de ser al món, em sembla extreure del pròleg. I la poesia diu la manera com ens hi escrivim, en aquest món. Teresa Costa-Gramunt, discreta, va contemplar l’espectacle de la vida aliena que es dóna al Brasil i en va treure el que li va plaure, connectant coneixements i inquietuds que ja tenia amb els que se li anaven obrint, condicionada per les escales que feia en el viatge: “La llum capvespral, amb dits de rosa, / pinta tènues clarors a la badia de Guanabara.”2; però també “Les veig, Jurupari, / només girant el cap. / Barraques de fusta, / piràmides de xapa, / temples de pobresa / on s’encenen magres llums.”3. Sense massa concessions a la temptació de fer-ho florir tot, a partir de la bellesa de les vistes, amb les paraules justes per fer-nos-en venir ganes, però incloent un glossari al final del llibre per guiar-nos en la immensitat de conceptes que ella també ha anat coneixent.

Els capítols amb què ha dividit el poemari, del qual ja se n'ha publicat la segona edició, sovint també coincideixen amb les visites turístiques de descoberta del territori i de la gent en un quadern poètic de viatge que serà perdurable, però també ressegueixen la cerca entre la documentació interna que l’autora ja tenia sobre les rel·ligions. I els dos viatges es confonen, ja des de la matinada de juliol que l’autora va aterrar a Sao Paulo. Llàstima que no tinguem més finestres, en el trajecte, per guaitar-hi, a través del que queda plasmat en aquesta guia emocional. Sort que el Brasil encara hi serà: “Passen un, dos, cinc segles / i en cada viatger / es produeix la mateixa meravella”4.

1 De “Quan Jurupari era déu”.
2 De “Primera visió de Río”.
3 De “Favelas”.
4 De "Primera visió de Rio".

Ressenya a Núvol

En parla l'autora