dimarts, 14 de març de 2017

El cos sense ningú d'Adrià Targa: Liorna

“No estic encara enamorat de mi.
Mai no m’he conegut. No sé el meu nom.
Si no topés amb mi seria com  
no haver existit. I encara sóc aquí.”
Aviat farà dos anys de la conversa que vam tenir a Tarragona i des de llavors no he millorat gaire com a lectora, però són d’Adrià Targa (Tarragona, 1987) alguns dels versos que més m’he sentit.
A Liorna, el quart poemari de Targa, acompanyat amb dibuixos a tinta negra de la vallenca Anna Roca Barbarà, hi tornem a veure com creix, què ha après, qui ha conegut, què deu haver vist. El sonet, com ho ha estat en els seus anteriors llibres la forma que hagi escollit per a cada poema, quan apareix és crossa i part indivisible del missatge, i això també és part del misteri que manté: com ho fan els ressons clàssics o simplement antics, els versos continguts en síl·labes comptades, per salvar l’autenticitat d’un autor que no saps d’on ha sortit? 
“dintre d’un cos que morirà i no es troba
prou digne d’acomplir-se, simplement.
Jo vestiré per sempre aquest absent
no amb mi mateix, sinó amb la meva roba;”
En aquest breu poemari de l’editorial Els papers díscols en exemplars que semblen únics,  la ciutat italiana de Liorna és el miratge d’un retorn o del retrobament amb un jo que sempre va buscant-se. Des del potent port industrial italià hi veu un far que li torna de manera intermitent la solució a l’enigma que és un mateix, i ho fa amb la saviesa o malícia d’un ésser mitològic. En un altre poema, és l’alt campanar de la vila de Gràcia, a Barcelona, o plaça Rius i Taulet, el que dicta l’implacable pas del temps que va escurçant les possibilitats de resoldre l’enigma.
Aquella tarda amb Adrià Targa vam parlar una estona a la terrassa d'un bar, i sense conèixer-lo gaire li vaig preguntar per la idea d'amor que hi ha en els seus poemes, que a mi em semblava que s'havia anat transformant. Llavors, després de donar-hi alguna volta, finalment em va fer veure que, més que d'amor, els seus poemes deuen parlar de qui, malgrat tot, li importa més: ell mateix. En aquest darrer poemari, l’amor és bell perquè s’ha buidat de circumstàncies, té el seu moment i queda si ha de ser així (Cap en un puny / l’avellana del goig i la d’ahir.).
Encara que a la superfície a vegades sembli que la voluntat de forma s’ho acabarà enduent tot (i que encara miro de resoldre el darrer poma del llibre, “Verdi”), penso que es decideix i es capbussa per anar a excavar, a buscar i a furgar en el seu interior, i és un plaer, després, poder llegir-li aquesta manera d'ensenyar les esgarrinxades que s'ha fet.

 Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona i Reus de març del 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari