dimarts, 2 de maig de 2017

Mireu, així és com dels meus morts en faig poesia. El guant de plàstic rosa, de Dolors Miquel

Llegeixo El guant de plàstic rosa. Premi Ausiàs March de Gandia, de Dolors Miquel (Lleida, 1060, veïna de Torredembarra), i em pregunto per la utilitat d’allò que he llegit fins ara. Que mai no serà prou com per poder generalitzar, d’acord. Però com que aquest també és un espai extern per a la reflexió, puc dir que la resta de poemaris, per limitar-ho a la poesia que m’he empassat, han servit perquè hagi après alguna altra cosa més còmoda de saber. De fet, potser no cal entrar en aquest guant de plàstic rosa, quan veus que no et cal. 

Imatge de David Figueres Felip que s'explica per si sola

Si m’hi hagués posat fa cinc anys no sé si m’hagués llegit de cap a cap els agraïments i tot, buscant-hi encara més referències, complicitats de tercers que ni conec. L’angúnia de coses podrint-se a la cuina, de cucs que circulen lliurement per una part important de la casa, no sé si m’hagués deixat arribar al final amb la lectura inacabada pertinent. Però, ara, amb un fàstic semblant si penso en els cucs i en el mort (o els morts), m’hi puc veure amb la cullereta plena d’aliment per a algú que de seguida se me n’anirà per sempre; i sé reconèixer altres obligacions higièniques que se m’acumulen a l’aigüera, perquè escriure, sovint, també me’n sembla una de més urgent. 

Dolors Miquel agraeix explícitament a Mercè Rodoreda l’haver escrit La mort i la primavera (1986), aquella novel·la publicada pòstumament, però és que El guant també fa una ombra d’arbres i animals i no sé si dir de vida dins la mort, o de mort dins la vida, ballant a la bellesa de la crueltat: “Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seves vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.  Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.”  

En una entrevista que li van fer al diari Ara, Miquel parlava dels anys que havia trigat a donar per acabat aquest poemari, és una obra que li ha anat reapareixent, en paral·lel a la pèrdua de familiars i a trencaments amorosos “(Jo em sé el nom del meu mort / i el dic amb la boca tancada)”. Rodoreda va refer i reflexionar molt sobre La mort, i li van publicar la novel·la quan ella ja no la podia veure. Encara no m’hi he endinsat per veure si són comparables en d’altres aspectes, però en tots dos casos, en el de Miquel i en el de Rodoreda, s’agraeix que en aquestes obres s’hi puguin trobar bocins de carn pròpia, en un joc sàdic de treure’s, potser per necessitat, neguits vitals que han de ser per algun motiu literaris.  

Més enllà de la metàfora del mort podrint-se a la pica, a El guant hi ha en joc uns fets que no s’ha d’oblidar que són tangibles, reals, també per a tu que llegeixes. Com en un xou de tele realitat extrem: mireu, així és com jo dels meus morts en faig poemes. I no dubtem de la utilitat del producte que en resulta, nosaltres que som éssers atemorits per la pèrdua, necessitats de dol. 


Cap comentari:

Publica un comentari