La perillositat de Manuel de Pedrolo

Article publicat a la revista Viu a fons (edició de Tarragona) de gener-febrer de 2016

Els ulls fixos de l’actriu conviden a un acte subversiu. Per un moment m’oblido que el documental és molt dels 90: homes amb jerseis amb coll de punxa i camisa en pla mitjà; professors amb ulleres grans o rodones que avui alguns encara fan servir, opinant sobre l’escriptor desaparegut. S’olora la transcendència del personatge principal, en blanc i negre i imatges d’arxiu més recents en color, perquè tots en parlen com d’un mite, encara que haguessin passat amb ell més d’una tarda. Ningú s’hi devia acostar prou.

Representació de "El bon ciutadà" a càrrec de TeclaSmit

L’actriu, seguint el guió d’Aquesta nit tanquem, diu que les portes encara són ben obertes perquè puguin marxar els qui tinguin por de participar-hi. En aquest punt, no hi ha soroll de gent aixecant-se per tocar el dos, però en algun punt ens devem haver distret, tots plegats. Després d’haver-me perdut El bon ciutadà representat per la companyia TeclaSmit i la xerrada “Pedrolo perillós”, de Jordi Coca, a Tarragona, organitzada per l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos de la Llengua i la Literatura Catalanes), el documental ‘Manuel de Pedrolo: amb el temps obert, també amb guió de Jordi Coca, tampoc supleix les lectures que em falten. Però tinc l’alternativa de demanar a tarragonins que conec bons lectors de Pedrolo, que em diguin d’on ve la perillositat de l’autor. En aquest moment recordo que el Sant Jordi passat vaig regalar la novel·la Milions d’ampolles buides al meu filòleg de capçalera, per qui la posició ideològica de l’autor quallaria més en el moment actual, “encara que possiblement no interessaria a les elits editorials”.

Per què avui un escriptor considerat el més prolífic de les lletres catalanes, que a més va deixar d’escriure fa vint-i-cinc anys, quan va morir de malalt, encara es pot considerar “suspecte”, com em diu la professora de literatura de la URV Montserrat Corretger? El filòleg i col·laborador de mitjans culturals Albert Ventura, que el considera “terriblement actual”, em remet a un article a la revista Bearn sobre el tema, i aquí ja hi ha tres claus per a la por que provoca Pedrolo: “l’acarnissament de la censura; la submissió de la cultura [...] que perjudica bona part de les seves obres més atrevides; i [...] la posició insubornablement independentista.” Xavier Ferré, doctor en història i en sociologia, que precisament és a punt de publicar el llibre Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) m’acaba de donar la clau de la projecció actual de l’autor: “perillós no és que ho sigui, és un espill de la nostra societat.”

Després de parlar amb ells entenc que qui fa por és el Pedrolo sempre actual per l’experimentació amb la seva capacitat d’influència, tant en l’àmbit literari com en el politic, i amb una realitat que podia modelar fins a l’infinit. Les possibilitats il·limitades d’uns personatges, que explorava amb la sèrie de novel·les Temps obert, romanen amenaçants de sortir d’entre les runes.

Milà Llopart, Josep

Després d'entrar al cementiri de Tarragona, vam anar directament a veure el plafó metàl·lic que anuncia amb lletres grosses: "D'aquells que han mort sense tenir el cap cot". Sota, vam trobar el seu nom enmig d'un mar de noms: "Milà Llopart, Josep". Vaig tornar a reviure la sensació de no saber pràcticament res sobre aquella persona que quan era petita m'havien descrit com el germà de la padrina que havia mort quan era molt jove, després de la guerra, a mans de gent de l'altre bàndol. Ara, a més a més, és una de les 771 víctimes del franquisme que entre el 1939 i el 1948 van ser "inhumades" al cementiri de Tarragona, i un dels homenatjats, de nou, aquest 14 d'abril, quan es commemora el dia de la República, en un acte que organitza l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT). 

Vaig fer unes quantes preguntes a parents molt pròxims que aquest diumenge també van ser a l'acte d'homenatge. El tiet Josep, com li diem tots, va morir de malaltia a la presó de Pilats, a Tarragona, entre finals de l'any 1939 i principis de l'any 1940. Diuen que cuidava un company que havia agafat el tifus, i que per això va emmalaltir. Quan, després d'haver mort, sa germana -la meva padrina-, i algú altre de la família van insistir que volien veure'l, els van fer guaitar per una porta amb un cartell que deia "basura", on havien llençat el cos del Josep. Segurament, si no hagués estat per la voluntat de protegir la família de parts de la seva història més dolorosa, i per un dol que sembla interminable, aquests fets no s'haurien anat transmetent d'aquesta manera, gairebé en veu baixa, que a vegades alimenta el desconeixement. Ens ho recorda un altre monument a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, on van afusellar diverses persones durant aquells anys, que duu inscrita una cita de Manuel de Pedrolo: "Convé no oblidar les realitats que no sabem".

Cognoms, Nom. Fossa

Fa poc s’han tornat a presentar
la teva mort,
el que floreix
en una de les parets principals
i la taca d’humitat
que s’estén en un racó.

De la dimensió dels qui es perderen
ara emergeix el nínxol
que atresora la buidor
d’una fossa comuna
i del teu nom complert.
El que queda és la recança
provinent del campanar,
que només va deixant les hores
dels qui moren bé.

La sirena de la fàbrica, en canvi,
sempre ha sonat
a la una,
per al descans oratori dels telers
i a les tres,
quan enfila de nou el cercle. 

  

Del poemari Esferes coincidents. Tres finestres d'interior (maig de 2013)