Jo acato

Jo em menjava un medalló de salmó reescalfat, vigilant amb les espines que em van dir que ja me les havien tret totes, i sento que truquen a la porta com si no hi hagués timbre: toc-toc-toc. Com ho fan els veïns de dalt quan els ha caigut alguna cosa al nostre estenedor. Però ja vaig intuir que no era cap veí. Sempre que puc faig notar que em considero força intuïtiva, no hi puc fer més... doncs, com deia, jo en aquell moment ja ho vaig pensar. I, de  veritat -ho puc jurar-, que no llegia res d'especial en aquell moment, no buscava notícies, només tornava a l'enllaç d'una oferta. Recordo que el divendres següent tornava a ser Black Friday.

He dit "notícies": ja sé que segons quin tipus d'informacions o d'escrits que ara encara fan alguns des de la clandestinitat no són notícies. Però en algun moment, sí, que n'he llegit d'aquelles, també n’havia escrit (el meu entorn hi feia molt) i, precisament per això, ara estic més convençuda que mai que són fal·làcies que formen part de la maquinària d'adoctrinament a què ens tenien sotmesos. De fet, llavors moltes vegades ja em costava de creure el que m’arribava des de diverses fonts, però deu ser que em deixo portar massa, fins i tot pot semblar que no tinc gaire personalitat. Tot i això, vaig ser capaç de tancar els perfils que tenia a les xarxes socials i ja no sóc a molts grups de whatsapp. Tampoc no em relaciono amb els amics i coneguts d'abans que feien broma sobre el govern de l'estat, encara menys amb els que eren capaços de fer acudits amb la mort d'algun dels que ens han ajudat a sortir del pou on érem. Als que feien comentaris, diguem-ne, més inconscients, els vaig dir directament que mai més es posessin en contacte amb mi. 

Doncs, tal com deia, havia tornat a entrar a l'enllaç de l'oferta, però vaig veure que ja no tenia temps per fer el pagament, encara havia de mirar quin número de sabata em correspon amb numeració estrangera, i ho vaig deixar córrer. M'estava acabant el salmó i ja pensava que no podria ni desparar la taula perquè eren les quatre de la tarda i encara havia de fer el berenar per la nena. Sí, ella va a la mateixa escola d'abans perquè de moment no hem trobat cap més plaça, però ha canviat molt. Un dels dos professors que llavors van detenir ja no ha tornat a exercir, i l'altre m'han dit que està molt sovint de baixa. Ma filla no el té aquest curs. I vigilem molt què aprenen. Penseu que els pares dels nens i nenes de la classe fem reunió cada mes amb la tutora i ens passa informe. S'hi va oferir ella mateixa, i ara podem estar segurs que no s'obliga ningú a impartir les classes en català ni a cap nen o nena a aprendre’l, ni se l'anima a practicar-lo. Gairebé totes les assignatures es fan en espanyol.

Tornant a aquell dia, no vaig contestar ni obrir la porta de seguida perquè feia tard a l'escola i havia de fer l'entrepà. També em va agafar una mica de por d'haver fet alguna cosa malament. Quan van donar una puntada de peu no gaire forta a la porta, llavors sí que ja me'n vaig adonar que havia d'obrir de seguida. I la veritat és que els agents que em venien a buscar em van semblar molt professionals i el personal de comissaria molt comprensiu. Crec que van entendre que d'aquella cassolada i de tot el que va passar el 2017 ja fa temps, han passat moltes coses, i el meu veí, amb qui ara crec que tinc prou bona relació, es va mig enfadar perquè l'altre dia va adonar-se que sense voler vaig taponar l'entrada del contenidor dels plàstics.

Bé, jo he volgut explicar-los tot això, perquè si em citen a declarar vegin que estic molt penedida del que pogués arribar a fer en algun moment, més que res per si vaig molestar algú, encara que mai hagi estat la meva intenció. Penjo aquí aquesta versió del que voldria dir traduïda al català perquè quedi demostrat que no està prohibit fer-ho.

Retorn o els cercles de Glòria Coll

Si poguessis sobrevolar algun dels moments de la teva vida, podria ser que escollissis el d'un retrobament o el de la descoberta d'allò que fins ara mantenies sota un vel d'ignorància: aquell amic que sí que t'ha marcat, o ton pare dient a la seva manera aquelles paraules tan seves. Unes paraules que són d'un poble del qual ets tu qui no n'ha volgut saber mai gaire cosa.

A Retorn (Godall Edicions, 2017), les incisions que la riudomenca Glòria Coll començava a fer a Territori inhabitable es converteixen en un cant a allò que ha trobat en marxar i finalment tornar a casa. És un vol des del capdamunt d'una experiència, des d'un estadi privilegiat que li deixa acabar de determinar que allò que va passar a Utrecht no es quedà a Utrecht i que allò que passi a Riudoms, no es quedarà a Riudoms. Ja no, mentre ho tingui en compte:

“però esclar que hi ha misteri

no saber

sentir que cal fer-ho

tot resta a l'espera

endavant

                                       Utrecht, estiu del 2013”

Així comença oficialment el viatge de tornada, i en aquest vol que ensenya tot el que ha portat: les penyores, els entrebancs i les paraules recuperades ja per sempre, torna a esborrar-se el temps i l'espai. Només hi haurà la dosi exacta d'entorn que vol prendre's, segons la velocitat a la qual va comprenent com li pertany:

“La visió infernal, aquell horror,

en cap moment no em frenà l'escomesa:

no veia jo res que no fos a mi

de nou en mi -això és: completada

a la fi per l'arrabassat paisatge,

de nou una amb el camp per fer sentit.”

L'inici de la segona part del llibre, la de la tornada a Riudoms, s'encapçala amb una cita de Jorge Luis Borges que anuncia la voluntat de fer una altra volta de rosca al punt de vista que s'ha ofert fins al moment, per capgirar-lo i només així aconseguir que el llibre sigui complet. Però també podria ser que tan sols hagi anat avançant per tancar un cercle. Que no hi hagués una altra cara de la descoberta: només un punt de partida, el dels propis orígens, i si aquests han de ser principi i final de qualsevol  viatge vital, el resultat  de l'experiència  sempre serà circular i el trajecte farcit d'aprenentatge. El que el deu completar és la seva intensitat. Així, com més transformador és, més ampla n'és la panoràmica, i totes les coses poden ser un punt de retorn en el camí. Però això, que tot resta a l'espera, si rellegeixes aquest text veuràs que l'autora ja ho sabia en un punt intermedi del seu viatge.

Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona de setembre del 2017

Més informació: article a partir del poemari Territori inhabitable, de Glòria Coll

El moment. "Transcripcions", de Gabriel Guasch

De nit, en aquells moments d’estiu o d’hivern que surts al silenci del balcó o, si pot ser, de la terrassa, a vegades hi trobes respostes. Llegint poemes de segons qui també n’he anat trobant algunes que van pels mateixos camins. “Qui va fer creure / que la porta del cel era tan lluny? / Només cal obrir els ulls / i veure la claror com dibuixa les coses.”, diu el vallenc Gabriel Guasch, i fa un pas més en el mestratge d’exposar el moment més reduït a l’àmbit d’una casa i una finestra, amb el gran recurs, a part de la mica de claror que ajuda a veure els contorns, d’una memòria que assenyala desenganys. El temps passat serà determinant: “Només tindrem, de nostre, tot el passat: / única veritat que destrueix / o perpetua.” 

Una desena de reculls de poemes descoberts pel col·lectiu tarragoní La Gent del Llamp, han precedit Transcripcions, “Aplec de textos compaginats per la seva temàtica compresos entre els anys 2006-2009”, segons apunten al final del llibre, amb aquesta nota que deixa entreveure com escriu l’autor. Guasch és fidel a allò que veu en els dies, des de la discreció de la seva llar, que és un món obert a un altre món. Els aplecs de poemes seus que hem anat rebent, van confirmant un afinament en la transcripció del ser, ara i aquí, en perpètua contemplació, i aprofundeixen en el pou que és cadascú. En aquest nou volum, caldrà que el lector aguditzi la voluntat d’entendre: Guasch treballa amb matèria sensible i la tracta amb delicadesa, tant si mira allò més proper, com si intueix un món “que és més petit del que creiem”. Quan en despleguem els significats comprendrem de nou el misteri d’allò que és del dia a dia, però gens banal o superflu, senzillament ens hi havíem fet cecs, sords i no ho notàvem. Potser és que, amb els anys, cada vegada ens cal pouar més endins per sorpendre’ns, o que les rutines ens amaguen allò que també compta i, per anar per casa, ens tapen l’ull crític.

"Mala transcripció  

fan les paraules 

que volen embellir i representar. 

  

L’indefinible és a tocar: 

rialla, plor, 

mirada que fulmina, 

mofa... 

Si amb això ens entenem, 

No cal transcripció que les vulgui explicar.” 

Veurem com l’autor aspira a aquesta profunditat al mateix temps que obre les ales i et convida a fer-ho tu també: “Si estàs amb mi,/ entre els que fem el cens/ i, tot seguit, vivim,/ un dia o altre arribarem a l’àtic; [...]”

Guasch, com a mínim fins fa uns anys, escrivia pràcticament cada dia del món. Imaginem-nos doncs, la quantitat de poemes que esperen veure la llum ara que en té vuitanta-set, i com n'és de llarg el recorregut d'un hàbit que perdura des de fa moltes dècades i encara va eixamplant el seu horitzó. Val la pena afinar una mica la nostra vista per recuperar el moment transcrit per ell. Tot viatge està fet de moments com aquests i hi ha aturades que es fan necessàries per prendre’n consciència: ”Que més s’allunya l’horitzó / tot fent viatge”.


Article publicat a la revista Viu a fons de juliol i agost del 2017

Mireu, així és com dels meus morts en faig poesia. El guant de plàstic rosa, de Dolors Miquel

Llegeixo El guant de plàstic rosa. Premi Ausiàs March de Gandia, de Dolors Miquel (Lleida, 1060, veïna de Torredembarra), i em pregunto per la utilitat d’allò que he llegit fins ara. Que mai no serà prou com per poder generalitzar, d’acord. Però com que aquest també és un espai extern per a la reflexió, puc dir que la resta de poemaris, per limitar-ho a la poesia que m’he empassat, han servit perquè hagi après alguna altra cosa més còmoda de saber. De fet, potser no cal entrar en aquest guant de plàstic rosa, quan veus que no et cal. 

Imatge de David Figueres Felip que s'explica per si sola

Si m’hi hagués posat fa cinc anys no sé si m’hagués llegit de cap a cap els agraïments i tot, buscant-hi encara més referències, complicitats de tercers que ni conec. L’angúnia de coses podrint-se a la cuina, de cucs que circulen lliurement per una part important de la casa, no sé si m’hagués deixat arribar al final amb la lectura inacabada pertinent. Però, ara, amb un fàstic semblant si penso en els cucs i en el mort (o els morts), m’hi puc veure amb la cullereta plena d’aliment per a algú que de seguida se me n’anirà per sempre; i sé reconèixer altres obligacions higièniques que se m’acumulen a l’aigüera, perquè escriure, sovint, també me’n sembla una de més urgent. 

Dolors Miquel agraeix explícitament a Mercè Rodoreda l’haver escrit La mort i la primavera (1986), aquella novel·la publicada pòstumament, però és que El guant també fa una ombra d’arbres i animals i no sé si dir de vida dins la mort, o de mort dins la vida, ballant a la bellesa de la crueltat: “Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seves vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.  Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.”  

En una entrevista que li van fer al diari Ara, Miquel parlava dels anys que havia trigat a donar per acabat aquest poemari, és una obra que li ha anat reapareixent, en paral·lel a la pèrdua de familiars i a trencaments amorosos “(Jo em sé el nom del meu mort / i el dic amb la boca tancada)”. Rodoreda va refer i reflexionar molt sobre La mort, i li van publicar la novel·la quan ella ja no la podia veure. Encara no m’hi he endinsat per veure si són comparables en d’altres aspectes, però en tots dos casos, en el de Miquel i en el de Rodoreda, s’agraeix que en aquestes obres s’hi puguin trobar bocins de carn pròpia, en un joc sàdic de treure’s, potser per necessitat, neguits vitals que han de ser per algun motiu literaris.  

Més enllà de la metàfora del mort podrint-se a la pica, a El guant hi ha en joc uns fets que no s’ha d’oblidar que són tangibles, reals, també per a tu que llegeixes. Com en un xou de tele realitat extrem: mireu, així és com jo dels meus morts en faig poemes. I no dubtem de la utilitat del producte que en resulta, nosaltres que som éssers atemorits per la pèrdua, necessitats de dol. 

El cos sense ningú d'Adrià Targa: Liorna

“No estic encara enamorat de mi.

Mai no m’he conegut. No sé el meu nom.

Si no topés amb mi seria com  

no haver existit. I encara sóc aquí.”

Aviat farà dos anys de la conversa que vam tenir a Tarragona i des de llavors no he millorat gaire com a lectora, però són d’Adrià Targa (Tarragona, 1987) alguns dels versos que més m’he sentit.

A Liorna, el quart poemari de Targa, acompanyat amb dibuixos a tinta negra de la vallenca Anna Roca Barbarà, hi tornem a veure com creix, què ha après, qui ha conegut, què deu haver vist. El sonet, com ho ha estat en els seus anteriors llibres la forma que hagi escollit per a cada poema, quan apareix és crossa i part indivisible del missatge, i això també és part del misteri que manté: com ho fan els ressons clàssics o simplement antics, els versos continguts en síl·labes comptades, per salvar l’autenticitat d’un autor que no saps d’on ha sortit? 

“dintre d’un cos que morirà i no es troba

prou digne d’acomplir-se, simplement.

Jo vestiré per sempre aquest absent

no amb mi mateix, sinó amb la meva roba;”

En aquest breu poemari de l’editorial Els papers díscols en exemplars que semblen únics,  la ciutat italiana de Liorna és el miratge d’un retorn o del retrobament amb un jo que sempre va buscant-se. Des del potent port industrial italià hi veu un far que li torna de manera intermitent la solució a l’enigma que és un mateix, i ho fa amb la saviesa o malícia d’un ésser mitològic. En un altre poema, és l’alt campanar de la vila de Gràcia, a Barcelona, o plaça Rius i Taulet, el que dicta l’implacable pas del temps que va escurçant les possibilitats de resoldre l’enigma.

Aquella tarda amb Adrià Targa vam parlar una estona a la terrassa d'un bar, i sense conèixer-lo gaire li vaig preguntar per la idea d'amor que hi ha en els seus poemes, que a mi em semblava que s'havia anat transformant. Llavors, després de donar-hi alguna volta, finalment em va fer veure que, més que d'amor, els seus poemes deuen parlar de qui, malgrat tot, li importa més: ell mateix. En aquest darrer poemari, l’amor és bell perquè s’ha buidat de circumstàncies, té el seu moment i queda si ha de ser així (Cap en un puny / l’avellana del goig i la d’ahir.).

Encara que a la superfície a vegades sembli que la voluntat de forma s’ho acabarà enduent tot (i que encara miro de resoldre el darrer poma del llibre, “Verdi”), penso que es decideix i es capbussa per anar a excavar, a buscar i a furgar en el seu interior, i és un plaer, després, poder llegir-li aquesta manera d'ensenyar les esgarrinxades que s'ha fet.

 Article publicat a la revista Viu a fons Tarragona i Reus de març del 2017.

Flaixos del poemari "Filles. Viatge d'anada"

He afegit algunes fotografies que tenia guardades a fragments de poemes que considero força representatius de Filles. Viatge d'anada, que em van publicar a Pagès Editors aquest 2016. D'aquesta manera pretenia presentar-los d'una manera més atractiva (i més fàcil de compartir a les Xarxes). Encara n'hi afegiria algun. Vosaltres mateixos:

La identitat de l'escriptor. "Eren ells", de Carles Rebassa

A vegades, si t’imagines la vida íntima de qualsevol artista, potser no t’acostes a la realitat ni de prop. Faig servir la paraula artista, però no m’agrada, i també sospito que no l’encerto quan faig hipòtesis sobre la vida de la persona que hi ha darrere de les mans d’un escriptor. Parlo de la lletra petita, de les xafarderies. El que sí que sé és que, segurament, no fa res que no faci molta altra gent normal. 

Però ara penseu en un noi de l’any 77, un poeta mallorquí anomenat Carles Rebassa, que ja havia guanyat premis importants com l’Ausiàs March, i que, ara que escriu novel·les, ha guanyat el que està anunciat com el més ben dotat de la demarcació de Tarragona (vint-i-un mil euros), el Pin i Soler dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Aquest premi, en vint-i-set edicions ha passat per moments pitjors i la seva com a mínim aparent bona salut actual passa, en part, per una participació que ha anat creixent. Poden enfilar-se molt, doncs, les expectatives sobre el geni creatiu de Rebassa, i no crec que sigui per l’home amb cara de llop de la portada ni per la història d’adolescents en la qual ens convida a entrar la seva novel·la. 

Com es deu vestir i què ha vist a través de les finestres de la seva vida, algú que et sembla que ha descrit perfectament el gest i la indumentària del nen que surt d’un centre de menors i del jove que serà més endavant, a casa de la seva àvia, amb sa germana i el seu home? Del noi maltractat que viu emmudit per la por a tothom, i del de casa bona, víctima de la ceguera d’un entorn que encobreix la bestialitat i els problemes del benestant. De la que és víctima del seu atractiu contraposada amb la gran amiga que també voldria mirades de desig. El punt de vista en el qual profunditza la novel·la és el de joves de barriada i és a través d’ells que veiem uns adults que en general no en surten gaire ben parats. 

I, també, si no fos perquè circula per la xarxa un arxiu d’àudio amb un fragment d’Eren ells llegit pel mateix autor, em podia preguntar com deu ser la veu d’aquest que diu coses com ara “Ton pare i ta mare, al sofà, que s’arrabassen el pèl del parrús amb les notícies del diari i de l’informatiu del migdia. [...] Ton pare et mira de biaix, tan de biaix que ja pareix que té un ull a la biorxa, i pensa, xic, sí que es remena, aquest al·lot”, i segur que, més que el contingut, l’important és allò que hi suma la llengua mallorquina d'aquest xicot, que ajuda a remenar-nos de veritat abans de sortir del llibre. I ja ho devia saber, ja, Carles Rabassa, fent una crítica social amarada d'amor a l'amor i ganes d'alliberar la innocència d'unes relacions sexuals entre adolescents belles, amb poca rellevància del gènere (encara que s'esplaï amb les que es fan i es desfan entre mascles). Per això, per transmetre-ho amb la forma més adequada, el seu filtre íntim no va deixar passar res que no respectés el llenguatge que li és propi, i, per això, més ric. I, això, sí que espero haver-ho encertat. 

Article publicat a la revista Viu a fons de gener-febrer de 2017