La teva platja

Envoltada d'una aigua 

de pell compacta

com un mar oliós,

és tal com era jo dins del cos:

una barqueta pintada

en un oceà quiet,

fins que em vaig llançar

de cap per venir a ser-te

un tros de platja

(la distància,

la d'unes quantes braçades

fora del ventre).

La ciutat a través d'una ruta literària

Publicat a la revista Viu Tarragona del mes de maig

Seria interessant saber quants lectors de la revista Viu Tarragona participen en qualsevol activitat literària (relacionada amb poesia, narrativa, teatre i els seus autors) de les que s’organitzen a la mateixa ciutat. Confiant en la transversalitat d’aquesta publicació, podem creure que n’hi ha que fan un cop d’ull a un article com aquest perquè tenen un mínim d’interès en el llibre o algun dels protagonistes que hi apareixen. Però no podem negar que, sovint, els que parlem sobre literatura o organitzem qualsevol activitat relacionada, voldríem anar més enllà dels quatre apassionats de les lletres, perquè estem convençuts dels beneficis del consum literari, i també perquè creiem que el “producte” al qual fem referència transcendeix les seves parets de lletres per acabar sent un clar representant del lloc i de l’època en què ha estat elaborat. 

Les rutes literàries estableixen i senyalen en un mapa la vinculació de l’autor amb el poble en un viacrucis que també servirà per fer participar de la literatura en directe els que hi van. A partir d’un potencial cultural que s’ha fet evident, es va elaborar la ruta literària Magí Sunyer, professor de la URV en actiu i escriptor que ha publicat poesia, novel·la i assaig. Marina Gea Peris, Sandra Martínez Navarro i Oriol Teixell Puig, que han cursat un màster d’especialitat en llengua i literatura catalanes a la Universitat de València, han tirat endavant aquest projecte dirigit, en principi, a l’alumnat de primer de batxillerat i que pretén donar a conèixer l’obra poètica d’un autor viu amb el qual podrien interactuar, encara que no es trobi en el cànon literari. En la proposta d’activitats que presenta el dossier de presentació de la ruta, al web rutamagisunyer.wordpress.com, hi ha propostes de cara a enfortir la intervenció a classe de tots els alumnes i l’oralitat, a més de fer-los treballar en comú el gènere poètic. 

El treball d’aquests alumnes també reivindica la proximitat a l’hora de presentar autors de referència a les aules. Els tres joves semblen haver palpat un menysteniment cap als escriptors locals, una definició, la de “local”, que si ve a dir que l’abast del coneixement sobre la seva obra és reduit, no delimita pas la seva qualitat. Les rutes que s’organitzen arreu dels Països Catalans, que també poden arribar a ser un atractiu turístic per a pobles i ciutats, estan detallades al web Espais Escrits, on també hi ha les nombroses que el mateix Magí Sunyer ha elaborat per Tarragona, dels escriptors Pin i Soler, Maria Aurèlia Capmany, Artur Bladé, Josep Anton Baixeras i Olga Xirinacs, com detalla Xavier Filella en un article titulat “Geografies literàries”, publicat a Reusdigital.cat. Ara la ruta Magí Sunyer s’hi afegeix i pot ser una manera de contactar directament amb un autor de referència i entendre com viu la ciutat.

Coneixes la Montse Farrés

"Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba". Així de senzill. O aparentment. Coneixes la reusenca Montse Farrés i de seguida hi aniries a fer un cafè per parlar de qualsevol cosa. Et diu que escriu poesia. O que és poeta -ara no ho sé. Abans de començar, n'ha llegit molta. Els versos són companys de nits per anar desgranant el viure, i ara li serveixen de carta de presentació. S’entusiasma amb les paraules que esbossa en llibretes pròpies i les trobades en llibres als brocanters. Organitza festivals poètics, promociona altres autors més introvertits.

Al pròleg de Mentre la llum declina, el segon poemari de Farrés, Manuel Rivera Moral ens parla de la poesia de l’experiència per encarar-la a aquellla que ens transmet la veritable fantasia del poeta. L’autora ens fa empassar el seu llibre amb la convicció que, encara que en el fons escriure poemes només sigui un joc entre les paraules, l’espontanietat i alguna cosa més profunda, el que ens estan explicant és una mica nou i, alhora, atemporal; personal i, a la vegada, universal. D’això en sabia la Montserrat Abelló, encara que aquesta ens els donés sempre pulits, com si fos molt clar el que n’hem d’extreure, malgrat la complexitat. Els més colpidors de Farrés també són els més despullats. I no necessàriament els més breus, sinó aquells per als quals no són necessaris ni els adjectius ni els complements circumstancials. No ens cal saber res més del “tu” de qui parla: 

“Del tapís de les ones,

una, se n’ha endut

la brevetat d’un vers

escrit a la sorra.

El teu nom el sap,

la mar sencera.”

Tanques el llibre i saps que podria contenir més poemes. No saps quan va decidir que ja era hora d’acabar, que s’havia acabat aquesta nit, però notes que amb el primer poemari, Converses amb ningú, també publicat el 2014, i fruit d’aquesta productivitat noctuna, hi ha una continuitat en això inacabable de descobrir-se a una mateixa. Desitges que l’autora mantingui l’equilibri en aquest moment (“Teixeixo, amb cura,/ tot el que em bull dalt/ just en el moment que m’arriba”); que no caigui ni del costat on es fan poemes automàtics, ni del d’on els versos són refets fins a l’infinit. Saps que té molts números per mantenir-se ferma, tot i la seva sensibilitat. També voldries que l’edició acurada, tan necessària per a la credibilitat dels llibres, sempre l’acompanyi. Que pugui traspassar unes fronteres comarcals absurdes de posar en un país com el nostre, i que la coneguin d’altres que parlen sobre poesia i els que n’escriuen.

Línia de vida

Tens una via oberta al davant
i hi ha els d'abans, els d'ara
i els de demà
com una línia de vida
partida en tres segments.
Se sent soroll d'obres
i aviat es dibuixa la façana
per a la vista infantil d'una casa
(dues ratlles alçades
i una altra per a la teulada).
Algun determinat moment
creus que podràs tornar-hi
si a fora t'han escantellat massa.

Tarragona fúcsia (història fictícia d'una nit de focs)

Si dic que divendres ja eren les 10 de la nit, quan sortia del Serrallo, la majoria de lectors es posaran les mans al cap. No s’hi pot anar tan tard, a buscar lloc per veure els focs, i menys el dia fort. Com a cronista ara crec que vaig tenir sort de trobar el company de carrera a qui a partir d’ara anomenarem Ernest, per no deixar-lo tan en evidència, encara que els del gremi de seguida l’hauran clissat. Em penso que no devia tardar ni mig minut de conversa a dir-me per què no era la seva parella, aquella nit “màgica”, que hi hauria menjar i beure, que veuríem les estrelles. Per pura xafarderia, em vaig deixar donar copets a l’espatlla, estirar el braç i presentar-me a tothom. Una dotzena d’exemplars madurs (sense contar-lo a ell) d’aquesta professió convidats pel Col·legi de Periodistes amb les respectives parelles:
- Què, xaval, com ho teniu per allà?
- Buff ni te cuento. Bé, ara estic bé, des que va marxar aquella.
I de seguida vam anar per feina, prenent posicions als nostres llocs:
- Doncs l’altre dia vaig passar pel Diari  i no t’hi vaig veure – em va fer la del costat, mirant l’hora.
- Ah, devia haver sortit...

Ningú patia perquè els focs els agafessin menjant, en realitat. La fideuà ja es pot tornar resseca, que amb una mica d’allioli... i així vam anar buidant els plats de plàstic, en bancs de dos en dos, fins que els focs multicolors van deixar de reflectir-se a la calva del cuiner. Abans d’acabar-nos les mandonguilles amb sèpia, vam fer el primer intent de salpar per arribar a la platja del Miracle, però de seguida vam veure que no era de broma el vent que ens ho havia fet descartar d’entrada. Durant aquest curt tambaleig pel port olorós, l’Ernest encara va tenir temps de fer-nos sortir a unes quantes fotos de rigor davant dels esclats de llum fúcsia. Ja no em vaig poder treure del cap en tota l’estona que allò era com haver pujat en una atracció de la fira de Salou abans que arribés Port Aventura, com si ens haguessin donat descomptes per descobrir-hi la màgia del Kitsch. 

Amb ànim de documentalista, la senyora d’en tal, que finalment havia decidit comunicar-se només amb els periodistes mascle de la nostra taula, va treure la càmera comprada fa deu anys: un dels meus companys d’ofici havia fet diversos passos en fals darrere de la seva nòvia fins que havia aconseguit treure-la a ballar. Les ulleres d’ell, noves de trinca, lluïen sobre el pòmul jove d’ella. Només llavors vaig començar a notar la petita música que sortia d’algun lloc de la barca. El meu avi els hauria dit alguna cosa sobre el Fred Astaire i la Ginger Rogers mentre, al cel, cremava la darrera artilleria multicolor com si s’hagués acabat el temps abans d’hora. Jo menjava coca i xocolata sota l’esclat de la Lluna mentre l’Ernest ja s’escrivia missatges amb una altra.

Dona, amb tot d'altres condicions

A Dory Sontheimer, que mira de reconstruir la història de la seva família, víctima de l'holocaust


Dona, amb tot d’altres condicions
igualment punxants, indaga
en la seva història
a través de cartes del passat.
S’obre la tapa d’on es grillaven
els noms desmembrats
i surten sencers serpentejant:
a la vista encara el dubte de les intencions.

Dona d’un lloc concret,
com totes, condicionada pel moment
que va ser donada a llum
per primera vegada,
troba el llegat d'una memòria fosca.

Dona que s’ha fet aquí,
d’una raça com totes,
avui encara sense sentit
si es posa a la gàbia d’un mapa,
es descobreix arrelada al cor de la negra Europa.

Ella, a la teranyina
del continent destruït per ell mateix
encara ara des d’aquella vegada,
troba els fils per al nou teixit
d’una existència pròpia.

Pel·lícula muda

La xifra s’enfila fins als tres centenars
i pico, i la pel•lícula dels qui s’han dit
víctimes, s’estrena en cinema
d’una sola sessió.
A la retina s’hi queden els números:
buits de rostres, ja se n’hi apleguen
fins a un milió.
Els trossets de vida enduts pel vent
s’escapen en forma indefinida,
fins que, un a un,
tornen a sumar-se en la paraula
que fa emmudir les imatges.